30 d'Abril de 2009

L'orgull

Per a què serveix l'orgull? Quins beneficis ens aporta, ser orgullosos? Quines són les excel·lències d'aquest tret caracterològic tan universal com inútil dels humans? Si la saviesa popular ha arribat al grau de coneixement de saber que l'orgull fa més nosa que servei, per quina raó no hi ha res que ens aturi a l'hora de mostrar orgullosos el nostre propi orgull? Per què no ens avergonyeix exhibir allò que tard o d'hora ens semblarà insà, estèril i absurd?

És per orgull que fa temps que no es parlen persones que s'estimen, és per orgull que sovint resulta impossible l'entesa entre dos interlocutors antagònics, és per orgull que som capaços d'arribar a les mans en una discussió reconegudament trivial, és per orgull que s'han comès les més grans atrocitats de la humanitat. Sí, és molt perillós l'orgull; molt perillós i molt murri, perquè es mou a través de subtils mecanismes interiors i es justifica per mitjà de febles o, fins i tot, d'insostenibles coartades. És així com, a poc a poc, teixim una frondosa argumentació que ens permet mantenir inalterable la nostra posició al llarg dels anys i fer pronunciaments de l'estil "no tinc cap inconvenient a fer les paus amb en Jordi, sempre que primer em demani perdó, és clar" o "la nostra família no es pot rebaixar a oblidar el passat" o "el nostre país no pot ser el primer a demanar la represa de les negociacions".

Si parem atenció, veurem que per damunt de tots aquests pronunciaments hi plana gairebé sempre la por a posar-nos en evidència, la por que l'altre interpreti la nostra voluntat de fer les paus com un signe de feblesa. Això no ho podem suportar, i és que hi ha poques coses en aquesta vida que ens agradin tant com aparèixer forts i invulnerables davant dels altres. Es diria que necessitem creure'ns aquesta falsa fortalesa per poder imaginar-nos que som diferents, per imaginar-nos que allò que els passa als altres no ens passarà a nosaltres. En certa manera, fer-nos els forts, ens permet somniar que estem tocats per una gràcia divina gràcies a la qual podem permetre'ns mostrar-nos inflexibles perquè, tard o d'hora, sempre són els altres els qui acaben cedint.

Doncs és una mala política aquesta, i, com dic, absolutament estèril. I no tan sols perquè els cementiris són plens a vessar d'ànimes que eren fortes com roures, sinó perquè hi ha poques coses que facin la vida més amarga que l'orgull. L'orgull és sempre un mal negoci. L'orgull enterboleix les relacions humanes, distancia les persones i impedeix que l'individu doni el millor d'ell mateix. L'orgull, per ferreny que sigui, no sobreviu mai a la nostra mort, i quan nosaltres desapareixem desapareix també la falsa identitat que orgullosament ens havíem creat. És per pensar-s'ho, perquè deu ser molt dur descobrir, al final de la vida, que tan sols hem estat un miratge de nosaltres mateixos.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat