09 de Setembre de 2010

L'Onze de Setembre no és una festa

S'equivoquen, i ho saben, els qui diuen que Catalunya és un país que celebra la diada nacional el dia de la derrota més gran de la seva història. Això no és cert. Una cosa és commemorar, fer memòria solemne d'un esdeveniment, i una altra celebrar, com a sinònim de festejar. Interessadament, algunes persones confonen commemoració amb celebració perquè no els plau la raó vertadera, que és la voluntat permanent de la nació catalana de mantenir viu el record de la desfeta de l'11 de setembre de 1714 -lligada, com sabem prou bé, a la del 25 d'abril de 1707, al País Valencià, i a la de l'11 de juliol de 1715, a Mallorca i a les Pitiüses- amb la certesa que només així, ferms en l'autoestima i persistents en la reivindicació dels nostres drets nacionals, serem capaços de recuperar les llibertats que ens van ser violentament arrabassades.

Si, com va dir Pau Casals el 24 d'octubre de 1971, el dia que li va ser concedida la Medalla de la Pau a la seu de les Nacions Unides, "Catalunya va ser la més gran nació del món", avui no aspirem a tant. Ens donarem per satisfets quan aquells que durant tres segles ens han obligat a viure de genolls culminin, finalment, el seu procés de maduresa democràtica i de respecte pels drets aliens. Només aleshores, transmutades la seva ignorància en saviesa, la seva arrogància en humilitat i la seva prepotència en sensatesa, i convertides la nostra autocompassió en fermesa, la nostra basarda en dignitat i la nostra indolència en compromís, estaran en condicions, ells, d'esmenar la iniquitat comesa amb la nació catalana, i ho estarem nosaltres de reconquerir el respecte de la història.

L'Onze de Setembre és una diada commemorativa, no pas festiva. El poble que festeja la seva esfondrada ofèn la memòria dels qui van donar la vida per ell.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat