04 d'Octubre de 2009

L'informe de la Secta

L'afer de l'informe de la Generalitat sobre la ideologia personal dels escriptors i dels periodistes que publiquem articles en els mitjans de comunicació, és molt més greu del que sembla. És cert que té aires de sainet, però es tracta d'un tema molt seriós sobre el qual s'haurien de depurar responsabilitats polítiques per tres raons. Una, perquè és vergonyós que un govern es gasti 27.000 euros per elaborar un informe que no diu absolutament res que ningú no sàpiga -quins escriptors i periodistes canten les excel·lències del tripartit i quins en són desafectes-; dues, perquè un dels objectius de l'encàrrec era pagar favors a amics del tripartit -i això, amb diner públic, és un frau-; i tres, perquè es tracta d'unes pràctiques de caràcter totalitari que són inadmissibles en un Estat de dret.

El problema és que Catalunya no està governada per un tripartit sinó per una secta, i si hi ha una cosa que les sectes no suporten és la dissidència. El Partit Socialista ja fa molts anys que és la secta més poderosa de Catalunya els tentacles de la qual arriben a un control absolut de l'espai audiovisual del país. La depuració persistent de periodistes de Catalunya Ràdio desafectes al règim és una prova fefaent del grau de baixesa moral a què pot arribar una formació política per tal de mantenir-se en el poder i controlar el pensament de la societat a través dels seus altaveus mediàtics. Per sort, el resultat de les properes eleccions farà fora aquesta gent del govern. Cal tenir en compte que estem parlant de la mateixa gent que no té escrúpols d'alinear-se amb la Falange, amb Ciudadanos i amb el Partit Popular a l'hora de condemnar les consultes populars sobre la independència de Catalunya.

Tanmateix, és Esquerra qui ha propiciat aquest estat de coses lliurant el govern del país al nacionalisme espanyol. De fet, cada cop hi ha menys diferències entre Esquerra i l'esmentada secta. La prova és que Esquerra ha foragitat la dissidència interna i ja només hi queden funcionaris afins a l'aparell del partit i un petit grup de persones de bona fe sense poder de decisió que hauran de fer mans i mànigues per no ofegar-se quan les eleccions acabin d'enfonsar la nau. No és estrany, per tant, que a l'ambient hi hagi tants nervis. A les seus de Nicaragua i de Calàbria s'han encès les alarmes i comença a córrer la brama que l'espanyolisme i la seva crossa estelada no sumaran. A Nicaragua hi ha molta por i a Calàbria molta desesperació. Qui espines sembra, descalç no vagi.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat