07 de Febrer de 2011

La virreina borbònica contra el 1714

La prohibició, per part de la Delegació del govern espanyol, d'honorar amb salves els cent vint màrtirs del 1714 a La Gleva (Osona), és la viva expressió d'allò que som des de fa tres-cents anys: una nació envaïda, conquerida i emmanillada. És a dir, una colònia. I tothom sap que les colònies tenen prohibit celebrar actes que recordin les barbaritats que van cometre els colonitzadors. Es tracta d'esborrar de la memòria del colonitzat tot vestigi del seu passat amb la certesa que la ignorància el farà feble, dòcil i poruc. És el requisit principal per poder-lo manipular i rentar-li el cervell. Si vols tenir un ésser humà a mercè dels teus desitjos, lleva-li la identitat. Aquesta és la raó per la qual hi ha tants catalans que admeten la imposició de la nacionalitat espanyola o francesa, perquè la seva submissió forma part de l'alliçonament espanyol o francès que han rebut. I, a partir d'aquí, és clar, hi trobem també l'acomplexament lingüístic, l'autoinferiorització, l'autoodi i el malaltís desig de complaure i de no irritar el colonitzador. L'obra mestra d'aquest últim, però, va molt més lluny i consisteix a fer que no ens sentim colonitzats i que acceptem la prostració com el nostre estat natural.

Òmnium Cultural d'Osona intenta combatre aquesta situació i l'any passat, pels volts de l'Onze de Setembre, va organitzar unes conferències a càrrec de l'historiador Antoni Pladevall per explicar els terribles fets que van tenir lloc l'any 1714 a La Gleva. Es tracta d'una gesta que ha caigut en l'oblit, oblit induït, naturalment, protagonitzada pel capità Josep Cararac de Solà i els seus homes. Les tropes borbòniques els encerclaren i s'hagueren de refugiar al Santuari de la Gleva, a les Masies de Voltregà, patint un setge que va durar uns quants dies, fins que Cararac va morir d'un tret. Aleshores, el rector de Sant Hipòlit de Voltregà i el capellà local van pactar-ne la rendició amb els borbònics a canvi que es respectés la vida dels assetjats. Però les tropes de Felip V no van complir la seva paraula i van assassinar cent vint vigatans. Aquesta és la història, i Òmnium Cultural del Voltreganès, per recuperar-ne el record i dignificar aquells homes que van donar la vida per Catalunya, va organitzar aquest mateix mes de febrer un homenatge en forma de processó de torxes, de desfilada de soldats d'època, Miquelets i trabucaires i unes salves d'honor que la subdelegada del govern espanyol a Barcelona, Montserrat García Llovera, en qualitat de virreina borbònica, ha prohibit basant-se en un informe de la Guàrdia Civil que diu que aquest homenatge no té tradició. Talment com si les tradicions ja existents no haguessin tingut un primer dia i no se'n pogués iniciar cap més.

Aquesta, com veiem, és la missió de l'ocupant, impedir que l'ocupat honori aquells que van plantar cara a l'ocupació. És l'amnèsia per decret. Una amnèsia que té sempre el PSOE de Catalunya al darrere amb l'argument que aquestes coses "fomenten l'odi contra Espanya". És la tradicional manera espanyola de dir-nos: "Convé que no recordeu que us vam massacrar perquè això despertaria la vostra consciència i acabaria amb la nostra ocupació". Però les tradicions acaben igual que comencen. I la tradició d'una Catalunya ocupada s'acabarà el dia que decidim qüestionar de debò la tradicional autoritat del govern espanyol.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat