11 de Març de 2009

La tupinada electoral al País Basc

Avui dia són molts els joves i els observadors estrangers que es pregunten com és possible que Franco morís octogenari i al llit. Si els carrers espanyols estaven tan plens de demòcrates i de defensors de les llibertats com es diu, com és que el seu règim va durar gairebé 40 anys i va tenir una vida tan còmoda? Són preguntes amb sentit comú, perquè és evident que hi ha alguna cosa que no encaixa. Sempre s'ha justificat la passivitat del poble espanyol amb la por, però no va ser la por el que va donar longevitat a aquell règim sinó les inconfessades simpaties que despertaven en la societat espanyola alguns dels seus principis. En llegir això, molts espanyols d'esquerres s'escandalitzaran. Al capdavall és cert que hi havia una Espanya antifranquista amb vocació democràtica que anhelava recuperar les llibertats, però no per això era menys nacionalista. Al contrari, el seu concepte de pàtria coincidia plenament amb els ideals que el dictador imposava, la prova és que el més important dels seus principios fundamentales, la sagrada unidad d'Espanya, continua vigent entre aquells que es proclamen demòcrates de tota la vida i ardits lluitadors antifranquistes.

Aquesta és, per tant, l'explicació a tants silencis i a tanta passivitat. I és que, més enllà de l'afany de recuperar-se de la humiliació soferta per la pèrdua de les colònies d'ultramar i de la necessitat de mantenir els privilegis de l'oligarquia castellana, el famós Alzamiento Nacional va ser una guerra contra les llibertats nacionals de Catalunya i del País Basc. D'aquí que un dels principals objectius del franquisme fos la destrucció de la seva identitat, de la seva llengua i de la seva cultura. El dictador sabia molt bé que destruint aquestes tres coses destruïa també la personalitat nacional d'aquests països. L'assassinat de Lluís Companys és eloqüent en aquest sentit. Espanya va assassinar Companys no sols per les seves idees polítiques sinó per l'enorme càrrega simbòlica que tenia el fet de ser el president de Catalunya. També va ser per això que el van matar a Barcelona i no a Madrid, perquè la humiliació fos encara més gran. Va ser, com sabem, un crim d'Estat sense precedents a l'Europa democràtica.

L'anul·lació de les llistes electorals de l'esquerra abertzale al País Basc, com a única possibilitat per part de l'espanyolisme de fer-se amb el poder, ho demostra clarament trenta-tres anys després de la mort del dictador. No pot ser de cap altra manera, atès que d'aquest frau electoral repugnant que han perpetrat el PSOE i el PP també se'n diu dictadura. Només en les dictadures és possible una tupinada d'aquesta naturalesa. I el silenci fa còmplices tots els partits del ventall parlamentari.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat