08 de Novembre de 2009

La transformació de Catalunya Ràdio

El procés d'eradicació sistemàtica de persones ideològicament desafectes a la dictadura audiovisual del tripartit o, si més no, independents en l'exercici de la professió periodística, està transformant Catalunya Ràdio. En poc temps, aquesta emissora ha deixat de ser la Ràdio Nacional de Catalunya per convertir-se en la corretja de transmissió del carrer Nicaragua. Per aconseguir-ho, és clar, ha calgut foragitar molts professionals i marginar-ne d'altres, la qual cosa ha generat una immensa por a significar-se políticament entre molts treballadors de l'emissora. Aquesta neteja ideològica va començar quan el PSOE de Catalunya, per gentilesa d'Esquerra, es va apoderar del Govern i ha continuat tots aquests anys fins arribar a extrems inadmissibles amb directors com Oleguer Sarsanedas i Ramon Mateu.

Queden lluny, per tant, els dies en què Catalunya Ràdio era l'emissora més escoltada del país, amb 614.000 oients diaris. Això passava l'any 2003. Ara, en canvi, ocupa el tercer lloc darrere de la SER -aquest era l'objectiu del Partit Socialista, que la SER fos líder a Catalunya- i de RAC1. Pel camí, no cal dir-ho, la llista de professionals que han estat convidats a abandonar el vaixell és llarguíssima i en destaquen, entre d'altres, Toni Clapés, Jordi Basté, Josep M. Solé i Sabaté, Antoni Bassas, Toni Arbonès i Xavier Solà. Realment vergonyós el tracte que ha rebut Xavier Solà. A Rita Marzoa, ves per on, no l'han fet fora, però l'han apartada de la conducció de programes per evitar que la seva òptica catalanocèntrica pugui trencar l'harmonia hispanocentrada dels informatius i de bona part de la programació. Mentrestant, han arribat comissaris polítics com Manel Fuentes o Jordi García-Soler, tertulians acòlits i nacionalistes espanyols com Javier Sardà i alguns locutors que, a banda de disparar dia sí i dia també contra Joan Laporta -com manen des del carrer Nicaragua-, parlen un català escandalosament impropi d'una emissora pública. De fet, si aquests locutors fossin anglesos i tinguessin el mateix nivell lingüístic que tenen de català no podrien conduir ni un programa de cinc minuts a la BBC. Ni tampoc no els podrien acompanyar la majoria dels seus col·laboradors, gent que cobra per parlar i que trepitja la llengua amb la mateixa incúria que si estigués a Mercabarna.

Tanmateix, no tothom és així a Catalunya Ràdio. Com deia en Miquel Calçada, "encara hi queda molt de talent". Malauradament, però, aquests no són bons temps per al talent, ara toca sectarisme. I el sectarisme, com tothom sap, menysprea el talent que no s'agenolla. Per sort, no en tinguem cap dubte, el paisatge que quedarà després de la batalla de les eleccions serà tot un altre.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat