12 d'Agost de 2010

"La roja" i la manifestació

Fa cosa d'uns dies, referint-se a la victòria de "la roja" en el Mundial de futbol de Sud-àfrica, el diari italià Il Toscano recordava la presència de vuit catalans, incloent-hi el valencià Albiol, en la selecció, i ho definia amb aquestes paraules: "Un equip català al servei de la Federació Espanyola; un servei de la nació catalana a l'Estat opressiu d'Espanya". I afegia: "Es va tornar a demostrar que sense Catalunya, Espanya no és res. En l'esport, en la indústria, en l'economia, en tot".

D'això se'n diu parlar clar, certament. I és bo que el món s'adoni que, Catalunya, si fos independent, seria avui una de les nacions capdavanteres de la Unió Europea i guanyaria moltes de les principals competicions esportives internacionals. Però hi ha un aspecte que el diari italià esmentat també toca i que és altament interessant, perquè compara el comportament de la gent que va participar en la manifestació multitudinària del passat 10 de juliol amb el comportament dels qui l'endemà van celebrar la victòria de "la roja" a Barcelona. Referint-se a la manifestació, diu el diari: "No hi va haver ferits ni res ofensiu contra Espanya" malgrat haver-hi "gairebé dos milions de persones". En canvi, en la festa espanyola per la victòria de "la roja" es va "devastar la ciutat" i hi va haver "banderes catalanes cremades i crits de 'puta Catalunya'. Aquesta és la gran diferència de cultura entre els catalans i els opressors espanyols".

Doncs sí, just davant de casa meva també vam patir les conseqüències d'aquest tarannà després del famós partit. A la una de la matinada, uns individus envalentits per la victòria de "la roja", van calar foc a quatre contenidors: el blau de paper, el verd de vidre, el groc de plàstic i el de roba usada. No sé què hi devien llançar, però en un moment les flames van agafar molta alçada i van amenaçar els arbres del costat. Només la ràpida intervenció dels bombers -molt ràpida, cal dir-ho-, amb dues dotacions, va evitar que es produís un desastre. Amb tot, s'hi van estar mitja hora treballant. De tota manera, allò que crida més l'atenció i que ens hauria de fer reflexionar és que una victòria esportiva, en lloc de despertar alegria, sigui celebrada amb violència, mentre que una manifestació d'un milió i mig de persones reivindicatives esdevingui un model de respecte per l'entorn. Va ser una sort que la premsa internacional estigués molt atenta a tots dos comportaments i que en veiés la diferència. La victòria més immediata de la manifestació del passat 10 de juliol va ser justament aquesta: que constituís per si mateixa tota una lliçó de civisme.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat