10 de Febrer de 2011

La pensió de José Montilla

L'establishment català compta amb un bon estol de veus representatives del hi-hi, ha-ha i del bonrotllisme. Són veus molt valorades per determinats diaris i emissores de ràdio perquè tenen l'amable habilitat de parlar o d'escriure sense dir absolutament res. Tot és tope-guai-del-paraguai menys el PP. El PP sí que és dolent, molt dolent, i, criticant-lo se senten d'allò més progres i catalanistes, perquè el seu grau de compromís amb les llibertats nacionals de Catalunya comença i acaba aquí. Els preceptes principals del manual del bonrotllisme, no cal dir-ho, exigeixen parlar de les coses que interessen a la gent i no abordar mai els temes que posen en perill la convivència. Més que res perquè es tracta de somriure molt. Un progre sempre somriu. Com un babau, però somriu. I si, excepcionalment, decideix posar-se seriós ho fa per defensar algun membre o algun aspecte del pensament oficial. I és que en el fons, el progre, és un conservador. Un conservador de primera magnitud.

Precisament ha estat una d'aquestes veus qui, no fa gaire, va fer una abrandada defensa de José Montilla tot blasmant els qui li han retret els 115.000 euros anuals que cobrarà mentre visqui pel sol fet d'haver presidit la Generalitat durant quatre anys. Deia aquesta bonrotllista que si tothom té dret a una jubilació, per què no l'hauria de tenir José Montilla? "Que no diem que som una nació? Que no tenen, també, una pensió de somni Felipe González i José María Aznar a Espanya? Tots els presidents de nació tenen una jubilació daurada que dignifica el seu càrrec davant la ciutadania, no? Aleshores, a què treu cap aquestes crítiques?".

Va ser un gran discurs. Si Montilla hagués tingut a prop aquesta bonrollista se l'hauria menjada a petons. Fa goig tenir estratègicament situats en els mitjans de comunicació uns mariachi tan disciplinats. Jo, però, a desgrat seu, en discrepo, i la pensió de Montilla em sembla escandalosa per diverses raons. Per començar, Catalunya és una nació, sí, però una nació sense Estat, espoliada i emmanillada i amb un govern que amb prou feines pot pagar les nòmines d'aquest mes als seus funcionaris. Catalunya és una nació amb un 18% d'atur, amb sectors econòmics literalment desesperats a punt de fer fallida i bosses de pobresa on no hi entra mai cap televisió ni cap cotxe oficial. Què ens importa el que facin els espanyols amb els seus expresidents? El que ens hauria d'importar és que siguem nosaltres els qui fem possible la jubilació daurada de González i Aznar i que no tinguem esma de rebel·lar-nos contra el fet de mantenir fins a la mort uns individus que ens han espoliat i que s'han burlat de nosaltres legislatura rere legislatura. I d'aquí quatre dies farem el mateix amb Rodríguez Zapatero, el gran farsant. Però això, és clar, no es pot dir per no trencar la convivència. La convivència de l'esclau amb l'amo. Deu ser per això que no se'ns regira l'estómac en veure'ns obligats a fer que visquin com ricassos uns personatges que, a més de la pensió daurada, guanyen fortunes com a assessors d'empreses. González, 125.000 euros de Gas Natural. Aznar, 200.000 euros d'Endesa. Zapatero..., Montilla...

Una altra cosa que no diuen els transmissors del pensament oficial és que José Montilla va renunciar al seu escó no pas per ètica de perdedor, sinó perquè, en quedar-se com a diputat de l'oposició no hauria tingut dret a la pensió i els seus ingressos s'haurien reduït de 115.000 euros a 43.000. Finalment, és vergonyós que a un treballador normal se li demanin trenta-vuit anys cotitzats al final de la seva vida laboral i a José Montilla només quatre. I encara ho és més que es tracti del mateix home que és incapaç de justificar un forat de 2.000 milions d'euros en qualitat de president i que ha abandonat el càrrec deixant el país terriblement esfondrat. Però, és clar, el manual del bonrotllisme no permet pensar en aquestes coses. I encara menys dir-les.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat