28 de Juliol de 2008

La llengua del president

No entenc l'agra polèmica que Felip Puig, secretari general adjunt de CDC, ha desfermat sobre el baix nivell lingüístic de José Montilla. Entenc el seu requeriment a una persona que ostenta la màxima representativitat del país, però no comparteixo els termes amb què ha articulat aquest requeriment. Crec que responen més a la inflamació d'una conversa privada entre persones del seu partit que no pas a una reflexió seriosa sobre el tema. Altrament, no hauria caigut en els excessos verbals que han revertit negativament sobre ell. Em refereixo a la seva intervenció sobtada i autodefensiva a Catalunya Ràdio dient: "Jo no sóc un integrista lingüístic. Tinc amics que fa molts anys que viuen a Catalunya i amb els quals parlo en castellà". No analitzaré aquestes paraules perquè ja ho ha fet exquisidament en un article el professor Ferran Suay, de la Universitat de València, tot preguntant al senyor Puig si "considera integristes lingüístics totes aquelles persones que, estant a Catalunya, parlen sempre en català" i si "per contra, no considera que els qui parlen sempre en castellà, a Catalunya, siguin integristes lingüístics, ja que té amics que s'integren dins d'aquesta categoria (per quin motiu –si no– s'hi comunicaria el senyor Puig en castellà?)".

És evident que Felip Puig ha reflexionat molt poc sobre els comportaments lingüístics. Si ho hagués fet, abans de criticar José Montilla, s'hauria adonat que l'estat de prostració en què es troba la llengua catalana no és culpa de les persones d'origen forà que la parlen malament, sinó dels autòctons com ell que només la parlen amb catalanoparlants. Talment com si el català fos el codi lingüístic d'una secta, una secta de la qual, és clar, no en formen part els amics "de tota la vida" del senyor Puig. És molt català això d'esmerçar energia en qüestions estètiques per no haver d'afrontar les qüestions de fons. És molt català i també molt estèril, perquè no porta enlloc blasmar el fet que Montilla no vulgui catalanitzar-se el nom. "Com pot ser que el president de Catalunya es digui José?", es pregunten alguns posant-se les mans al cap. I mentre ho fan no s'adonen que el problema no és l'origen de Montilla, sinó el seu pensament. El problema no és que Montilla sigui un català d'origen espanyol –n'hi ha milers que són independentistes i que es diuen José, Josefa, Luis o Luisa–, sinó que el president de Catalunya és espanyolista i està en contra dels drets nacionals del país. Aquest és el veritable problema, no pas el nom. O és que potser són menys espanyolistes Carme (Chacón) o Joan (Ferran)?

El senyor Felip Puig tenia al seu abast elements de reflexió més de fons que no pas els epidèrmics. Té raó quan diu que José Montilla no és un estudiant d'Erasmus i que, per tant, el seu nivell de català ha de ser superior. Certament, no és el mateix fer una estada breu en un país que romandre-hi tota la vida. Institucionalment tampoc no és el mateix ser el mecànic de la cantonada que el president del país. El president de Catalunya té l'obligació de parlar bé la llengua del país, com la tenen tots els presidents d'arreu del món, per la senzilla raó que dominar la llengua i parlar bé són deures inherents al seu càrrec. Però, si en lloc de fer acusacions, el senyor Puig hagués fet preguntes, hauria estat molt més afortunat. Per exemple, podria haver preguntat per què a Andalusia, en concret, o a Espanya, en general, és impensable un president que es digui Jordi i que tingui el mateix nivell d'espanyol que Montilla té de català. Sabem que als Estats Units és molt difícil que un home negre o que una dona blanca arribin a la presidència del país, i sabem que encara ho és més que ho faci una dona negra. Però, algú ens pot dir per què és molt més fàcil que una dona negra sigui presidenta dels Estats Units que no pas que un català sigui president d'Espanya?

Víctor Alexandre 

www.victoralexandre.cat