02 de Maig de 2010

La derrota de Mourinho

No serà fàcil que es repeteixi una edició de la Lliga de Campions amb una desigualtat tan abismal entre el Barça i la resta d'equips. La qualitat del Barça d'avui és tan superior a la resta que només és possible frenar-lo per mitjà de l'antifutbol. I això és el que van fer l'Espanyol i l'Inter de Milà, els passats 17 i 28 d'abril, respectivament. Tots dos equips, conscients de la seva inferioritat, van optar per practicar el no-futbol, i els va sortir bé. Sobretot al segon. La gran diferència entre l'un i l'altre és que Mauricio Pochettino, l'entrenador de l'Espanyol, és l'educació, i José Mourinho, entrenador de l'Inter, és l'esperpent. Hi ha altres diferències, tanmateix. Mentre l'Espanyol fonamenta la seva existència en dues úniques coses, no baixar a segona divisió i fer la guitza al Barça, és a dir, que es reafirma a través del Barça -tota temporada que permeti ambdues coses ja és exitosa-, l'Inter practica un joc que és el clar reflex de l'home que l'entrena. Així, de la mateixa manera que Pep Guardiola infon valors esportius i humans als seus jugadors, Mourinho els transmet l'antítesi de tot això. Mourinho és l'individu acomplexat que necessita guanyar tant sí com no per reafirmar-se com a persona. Per això, parlant de futbol, diu que ell no vol la pilota -"vaig dir als meus jugadors que els donessin [al Barça] la pilota, que no la volíem"-, ell vol els punts encara que el seu joc mati d'avorriment, encara que no aporti cap valor futbolístic, encara que sigui la negació del futbol. L'únic important és guanyar. Aquest és el seu missatge com a filosofia de vida.

El Barça i Guardiola són tota una altra cosa. El Barça i Guardiola cerquen la victòria, sí, però mantenint-se sempre fidels a la seva naturalesa i sense abdicar mai dels seus principis futbolístics. Uns principis que, com el mateix Mourinho reconeixia, han convertit el Barça en el millor equip del món. Mourinho, però, no té res a veure amb això. Mourinho és un home amb urgències cognitives, urgències amb la seva persona que creu que veurà satisfetes amb el triomf i els llorers. Però s'equivoca, perquè encara que guanyi la Champions continuarà en derrota permanent amb si mateix. És un home que no sap perdre i que tampoc no sap guanyar. Recordem els seus gestos al Camp Nou quan la dinàmica del darrer partit no l'afavoria, insinuant que hi havia un complot al més alt nivell per perjudicar-lo, i recordem també el seu esperpèntic comportament en el mateix terreny de joc, ja classificat per a la final, no volent encaixar la mà a Guardiola, cridant amb el rostre desencaixat davant les càmeres de televisió i assenyalant i provocant els seguidors del FC Barcelona. Víctor Valdés li va retreure la seva actitud, però va ser inútil.

No m'agraden les persones com Mourinho. Ni en el futbol ni en la vida. No m'agraden, perquè no tenen escrúpols. Estan mancades de codi ètic i són capaces de qualsevol cosa per tal d'assolir el seu objectiu. La paradoxa és que el codi futbolístic permetés que el passat 28 d'abril es classifiqués l'únic equip que no va jugar a futbol. És per pensar-hi. Tanmateix, cal estar contents. Molt més contents que tots aquells seguidors de l'Espanyol que odien el Barça. Per dues raons, si més no: perquè el Barça continua essent el millor equip del món i perquè hi ha una cosa que fa molta més ràbia que jugar una semifinal de la Champions i perdre-la, i és no poder jugar-la mai.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat