05 de Setembre de 2010

Futbolistes sense compromís polític

Catalunya és un país amb molts temes tabú. Hi ha temes que no es poden tocar. No hi ha cap norma escrita que ho prohibeixi, però no es poden tocar. I la raó és la por. Però hi ha moltes altres classes de por. La més perniciosa, perquè té arrels molt profundes, és la por d'una col·lectivitat a un càstig indefinit que només existeix en la seva ment. El poble català la té, aquesta por, i és fruit de la seva subordinació a un altre poble des de fa tres segles. Això fa que els catalans siguem un país que no parla per no ofendre, un país que demana perdó fins i tot quan té raó, un país que rebaixa les seves reivindicacions molt abans que les rebutgi aquell a qui van adreçades. I el pitjor d'aquesta por és que, en ser transversal i majoritària, té un rang de normalitat que la fa invisible. Si tothom té por, ser poruc deixa de ser una raresa per convertir-se en la manera raonable de ser. Així és com de l'autocensura passem a dir-ne llenguatge políticament correcte i com de la por a parlar en diem prudència.

Un dels temes que ens incomoda abordar és el de la necessitat de globalitzar el compromís nacional. La prova és que aquest compromís només s'exigeix a uns catalans, d'altres, en canvi, n'estan exempts. Deu ser que la cosa va per professions. Si un escriptor en llengua catalana es passa a l'espanyola és un botifler, si un presentador emblemàtic de TV3 fitxa per una televisió espanyola és un caragirat, si un cantautor o un grup musical decideixen cantar en espanyol són uns traïdors, però si un futbolista d'elit català defensa els colors de la selecció espanyola és només un xicot que mereix comprensió. Es veu que els esportistes d'elit, a diferència de la resta de mortals, només han vingut a aquest món a jugar i a guanyar milions. La política, les llibertats o els drets nacionals del seu país són coses alienes a ells i, per això, quan concedeixen entrevistes no se'ls pot posar en l'abominable compromís de dir si volen o no que el seu país sigui lliure. I ara! Per això en les capçaleres de les manifestacions, donant la cara, mai no hi veiem cap futbolista. I la raó, segons sembla, és que ser multimilionari a l'edat de vint anys eximeix de tota implicació que no sigui tècnicament professional. Em pregunto, tanmateix, què en quedaria de nosaltres si tots els catalans ens haguéssim negat a implicar-nos en la llibertat del país amb el pretext que som escriptors, pintors, fusters, metges, mecànics, professors, advocats o manyans.

No es tracta d'honorar ningú pel fet de mantenir-se lleial al seu poble i a la seva llengua -jo, per exemple, escric en català per principi i em semblaria absurd que hom m'hagués de premiar per això; un deure no es premia-, es tracta d'exigir-nos a tots plegats, cadascú en la mesura de les seves possibilitats, una plasmació del nostre compromís polític. Un compromís que ha de ser proporcional als guanys i a la projecció pública de cadascú. Però no. Als joves multimilionaris no se'ls pot molestar, no fos cas que per culpa d'alguna represàlia deixessin de ser una màquina de fer diners. Els immigrants del Tercer Món que han vingut a Catalunya fugint de la misèria i que no parlen català sí que poden ser acusats de no implicar-se en el país. Aquests sí. Els compatriotes seus que juguen al Barça no.

La meva amiga Gemma Sanginés, psicòloga i impulsora de Tallers per la Llengua, em fa un suggeriment que em sembla magnífic i que, sense entrar a jutjar les raons per les quals els futbolistes catalans juguen amb la roja, consistiria a demanar-los que compensessin aquest fet amb aportacions econòmiques -com la que va fer Oleguer Presas a La Bressola- a entitats culturals que defensen el país i la seva llengua. Això, a més de ser molt beneficiós per a Catalunya, permetria que aquells jugadors mínimament implicats amb el país -i que a diferència d'Oleguer no es veiessin amb cor de dir que no a la selecció espanyola-, poguessin neutralitzar la incomoditat psicològica que comporta sentir uns colors i defensar-ne uns altres. Una mica com el que fan, per exemple, els directors de cinema que roden pel·lícules alimentàries per tal de poder realitzar després un film d'autor. En altres paraules, si el sentiment d'aquests futbolistes per Catalunya és tan profund -i no folklòric- com mostren els petons de Puyol o de Xavi a la bandera catalana en la final de Sud-àfrica, no els resultarà gens difícil destinar a les entitats esmentades una part dels 600.000 euros de prima que cadascun ha rebut per defensar la selecció d'un país que no és el seu.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat