26 de Juny de 2011

Futbol per la llibertat

Futbol per la llibertat és el títol d'un llibre altament interessant que haurien de llegir tots aquells que diuen que l'esport i la política no s'han de barrejar. Sí, ja sabem que en el 99% dels casos es tracta de persones hispanocèntriques que només veuen política en la dimensió nacional del Barça o en les seleccions nacionals catalanes. En el nom d'"Espanyol" o en "la roja", per exemple, no n'hi veuen gens, de política. Segons ells, per tant, és política tot allò que representa unes idees i uns valors diferents als seus. Per això jutjaven inadmissibles les declaracions independentistes de Joan Laporta a la presidència del Barça i, en canvi, no troben gens imperialista la presència del fill del rei d'Espanya a la llotja de l'estadi de Wembley per transmetre al món que les copes del Barça són "glòries d'Espanya".

Ramon Usall, historiador i sociòleg, ha escrit un llibre magnífic que mostra el paper rellevant que sovint ha tingut el futbol en la majoria dels esdeveniments polítics del nostre temps i la instrumentalització que n'han fet i que en fan, en benefici propi, tots els poders estatals, tant els totalitaris com els democràtics. A través de les pàgines de Futbol per la llibertat veiem l'ús que en feien règims com els de Franco, Hitler o Pinochet, però també les causes nobles que han reeixit amb el suport d'alguns clubs i amb el compromís de molts jugadors. Vegem-ne alguns fragments:

• "El colonialisme francès [al Marroc], com feia a la resta de territoris colonitzats per evitar que els clubs esportius esdevinguessin símbols nacionalistes locals, imposava per llei la presència mínima de tres jugadors europeus per equip. Una legislació que es mantingué fins al reconeixement de la independència."

• "Els mundials de futbol han esdevingut l'aparador per a l'Àfrica per a reivindicar-se."

• "Les victòries del Celtic alegraven enormement la població catòlica i nacionalista de Belfast, que, sotmesa a les constants humiliacions dels seus veïns unionistes, trobava en el futbol un referent victoriós. Aquest sentiment el resumia a la perfecció un dels principals cronistes de la història del Belfast Celtic, Bill McKavanagh, que afirmava: Quan no teníem res, teníem el Belfast Celtic, i aleshores ho teníem tot."

• Bobby Robson amb relació al Barça: "Cada vegada que jugàvem a Espanya era una batalla, ja que hi representàvem Catalunya."

• "Aquest afusellament sense judici [Josep Sunyol, president del Barça], evidenciava la virulència que el franquisme manifestaria a posteriori contra un club que sempre fou considerat hostil al règim. [...] En l'àmbit esportiu, la [conseqüència] més evident fou el robatori de Di Stefano un cop aquest ja havia signat el seu contracte amb el club blaugrana."

• "El suport que els dirigents espanyolistes donaren a la dictadura de Primo de Rivera acabà de posicionar ideològicament les dues entitats: mentre el Barça representava Catalunya i el catalanisme, l'Espanyol es presentava com un club políticament espanyolista i contrari a les aspiracions nacionals catalanes."

• "Pràcticament podem dir que no hi ha hagut cap procés d'alliberament nacional que no hagi tingut el seu fidel reflex en el futbol."

• "L'admissió de federacions a la FIFA té, doncs, una evident lectura geopolítica, com ho demostra el fet que bona part dels països independitzats darrerament tramitessin amb la mateixa diligència la seva admissió a la federació internacional que la seva candidatura a les Nacions Unides."

• "Nelson Mandela, condemnat a perpetuïtat i empresonat en règim d'aïllament, no tenia dret a jugar ni a assistir als partits de futbol, però celebrava que els seus companys s'autoorganitzessin en l'àmbit esportiu, ja que aquest era un fet que generava companyonia i propiciava enfortir l'ànim de la resistència."

Les dues-centes pàgines d'aquest llibre ens conviden a reflexionar sobre la força de l'esport com a generador d'emocions, com a retrat fidedigne d'allò que som i com a un dels pocs àmbits no virtuals -potser l'únic- en què la llibertat d'expressió i les reivindicacions col·lectives poden ser mostrades al món. La pregunta és: la sublimació de l'esport, absorbint bona part de l'energia de les causes justes, n'afebleix la reivindicació o l'enforteix? Sigui com vulgui, crec que en un món cada cop més globalitzat, on totes aquelles cultures i llengües que no tinguin un Estat propi estan condemnades a desaparèixer, és obvi que l'únic instrument de projecció d'una nació oprimida és l'esport.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat