02 de Juny de 2008

Esquerra contra ERC

El congrés nacional que Esquerra Republicana celebrarà el proper dissabte, 7 de juny, tindrà una gran transcendència per a Catalunya. Només cal veure l’expectació que s’ha creat al seu voltant i la posició descaradament favorable que manté el PSC en favor de les candidatures continuistes així com els atacs ferotges del diari El País a Joan Carretero, plens d’insults i de calúmnies personals. Repugna aquest estil, però és l’estil de la por. Carretero fa molta por perquè no claudica davant del PSC ni n’està enamorat. S’entén, per tant, el neguit d’aquest partit, ja que de la decisió que prenguin els militants d’ERC depèn el futur governamental dels delegats del PSOE a Catalunya. Saben, els socialistes, que hi ha un ampli sector de la militància republicana que està farta de les humiliacions sofertes aquests darrers anys. La primera va ser la presència de Rodríguez Zapatero al balcó de la Generalitat, en qualitat de tutor de Catalunya, talment com si hagués estat ell el guanyador de les eleccions catalanes. Cosa que el temps, ves quines coses, ha acabat demostrant que realment va ser així. Després en van venir d’altres, d’humiliacions, com ara l’expulsió d’ERC del Govern i la reedició del tripartit a canvi de res. De res. Un xec en blanc a canvi de res. Massa humiliacions per als militants amb una mica de dignitat nacional.

Per altra banda, la lluita fratricida que s’ha establert entre els candidats oficialistes, amb desqualificacions mútues que produeixen vergonya aliena, ha fet que ERC aparegui a ulls de la societat com un partit més interessat en el poder que no pas en el país i ha omplert de sentit a la frase de Xirinacs relativa al desistiment dels líders. És clar que, ben mirat, potser Xirinacs estava equivocat, perquè, on són els líders polítics de Catalunya? Un líder no és algú que lluita pel poder, sinó algú que lluita per la llibertat del seu poble; un líder no és algú que malda per figurar en els llibres d’història, sinó algú que treballa perquè els llibres d’història parlin de la dignitat del seu país. Per això és tan important la decisió que la militància d’ERC pugui prendre el proper dia 7. Perquè hi ha quatre candidatures, certament, però només dues opcions: o continuisme, i per tant diàspora, o canvi, i per tant horitzó nacional. Catalunya no es pot permetre que un conjunt de carreres polítiques personals aboquin ERC a convertir-se en la crossa catalanista del PSC en la mateixa mesura que ICV n’és l’ecologista. La desfeta que ha suposat per als republicans la pèrdua de més de la meitat dels vots en les passades eleccions espanyoles pot quedar en una anècdota comparada amb la que es pot produir en les eleccions catalanes si guanya el continuisme. Portant-ho al terreny esportiu, com en dirien els socis del F.C. Barcelona d’una nova temporada amb Rijkaard, Ronaldinho, Edmílson, Zambrotta, Ezquerro...? Continuisme renovador, potser?

Víctor Alexandre

www.victoralexandre.cat