17 de Gener de 2011

Espanya, una democràcia insuficient

Una manera molt efectiva de mesurar la cultura democràtica de les persones, en particular, i de les societats, en general, és observar como reaccionen quan perceben la caducitat de la coartada amb què han justificat l'ús de mitjans antidemocràtics per defensar la democràcia. El sol ús d'aquesta classe de mitjans, òbviament, ja ens dóna prou informació, però el pretext que fan servir per persistir-hi resulta més il·lustratiu encara. I la reacció del govern espanyol davant la recent declaració d'alto el foc permanent d'ETA n'és un magnífic exemple. Mentre estats com el Regne Unit, que han patit les conseqüències d'un conflicte armat, n'han fet una lectura optimista i esperançada, les autoritats espanyoles han adoptat una actitud al caire del despotisme. En realitat, ni tan sols s'han molestat a emprar una paraula diferent de l'habitual. "És insuficient", han dit. I s'han quedat tan tranquils.

Això em recorda una escena que vaig presenciar un dia en una platja. Un home conversava amb una dona sota una ombrel·la mentre el fill del primer, un nen de cinc o sis anys, li recordava la seva promesa d'anar plegats a l'aigua. El pare, tanmateix, no tenia gens de ganes de moure's i, per guanyar temps, li demanava que fes determinades coses. Primer li va demanar que agafés la galleda i la pala i que fes un castell. I el nen el va fer. Era un castell horrorós, però el va fer. Després li va demanar que hi fes una porta d'entrada, però com que va quedar torta li va dir que no n'hi havia prou. Si volia banyar-se, primer havia de fer 31 flams, un per cada dia del mes. El nen, naturalment, els va fer, però el pare, veient que n'hi havia un parell d'esguerrats, va jutjar-ne insuficient el resultat. El nen va fer dos nous flams a tota pastilla i el pare li va dir aleshores que les normes exigien fer 31 flams perfectes. És a dir, que només que hi hagués un flam defectuós calia començar de nou partint de zero. El nen, amb una cura extraordinària, va fer 31 flams més, és a dir, 62, i, en acabar, content amb el resultat, els va mostrar somrient al seu pare. Però aquest, que no tenia cap intenció de moure's, li va plantejar llavors la necessitat d'obrir un passadís que connectés la part del davant amb la del darrere de cada flam. El nen va posar fil a l'agulla i ho va intentar fins que va veure que no podria obrir mai ni un sol passadís perquè la sorra no estava prou humida. Aleshores es va enfurismar i va començar a destruir tot el que havia fet. El pare se'l va mirar, va somriure i va continuar parlant amb la dona.

L'esquerra abertzale ja ha dit que està "en contra de tota -tota- classe de violència". Però aquesta frase no és suficient ni mai ho serà per a qui necessita criminalitzar i emmordassar un sector de la societat basca per poder guanyar unes eleccions. I és que, pel que sembla, tota frase que no faci referència explícita a la violència d'ETA no compta. Sí, ja sabem que tot veritable demòcrata entén perfectament que condemnar "tota classe de violència" vingui d'on vingui, ja inclou la violència d'ETA, però ni PSOE ni PP poden acceptar-ho perquè, si ho fessin, avui Patxi López no seria lehendakari.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat