07 de Juliol de 2008

Espanya, la selecció no-nacionalista

Els grans arguments que fan servir alguns catalans per justificar la seva adhesió a la selecció espanyola són dos: un, que hi juguen catalans; i dos, que no s’ha de barrejar política i esport. Són els arguments d’aquelles persones que experimenten una forta dissonància cognitiva pel fet d’haver celebrat la victòria espanyola a la final de l’Eurocopa i que, per neutralitzar-la, s’han fabricat una justificació a mida. Vénen a dir-nos que ells no senten la selecció espanyola com la seva selecció, però que la presència de catalans entre els jugadors és una raó per anar al seu favor. “Si més no”, afirmen, “mentre no tinguem selecció catalana”. Quina llàstima que no parin atenció en el fet elemental que si la selecció catalana no existeix és precisament perquè la selecció espanyola ho impedeix. Però això ni s’ho plantegen, és clar, perquè, si ho fessin, què se’n faria del seu argument? D’aquí que tampoc no s’adonin que la presència de catalans a la selecció espanyola respon a un objectiu netament polític: aconseguir que els catalans facin “seva” la selecció espanyola i que aquest sentiment d’identificació neutralitzi la seva consciència nacional catalana.

El segon argument, el que diu que no s’ha de barrejar política i esport, és complementari del primer, però encara més incongruent. Si l’Eurocopa no és política, algú ens hauria d’explicar per què juguen estats i no pas clubs i per què sonen els himnes nacionals abans del partit. Si l’Eurocopa no és política, ens agradaria saber què hi feien, els reis d’Espanya, Rodríguez Zapatero i Angela Merkel, a la llotja de l’estadi en lloc de seure entre el públic i pagant la seva entrada. Com és que els reis esmentats i el senyor Zapatero perdien les formes i saltaven com a hooligans cada cop que es produïa una jugada positiva de la seva selecció no-nacionalista? Si l’Eurocopa només és esport, per què es parla d’una victòria “d’Espanya” o d’una derrota “d’Alemanya”? I dues últimes preguntes: si l’esport i la política no s’han de barrejar, com és que els catalans afectes a la selecció espanyola justifiquen la seva adhesió basant-se en la “catalanitat” de Puyol, Xavi, Cesc i Capdevila? Com és que aquests afeccionats no-nacionalistes i apolítics concedeixen tanta importància a l’origen d’aquests jugadors? Potser que hi reflexionin una mica, francament, perquè és difícil trobar un àmbit més polititzat que l’esport. Aquesta és, de fet, la raó per la qual Espanya obstaculitza tant com pot la visibilitat internacional de Catalunya, perquè sap que hi ha molta gent en aquest món que creu que allò que no veu no existeix.

Víctor Alexandre

www.victoralexandre.cat