30 d'Octubre de 2011

En què pensen les dones?

No fa gaire vaig assistir a una conferència sota l'enunciat "En què pensen les dones?" durant la qual es va projectar la pel·lícula I know a woman's heart. Però no pas l'original nord-americana de Nancy Meyers, sinó una versió xinesa d'aquest 2011 protagonitzada per la bellíssima Gong Li. Es tracta d'un film que narra la història d'un executiu de publicitat, atractiu i triomfador, que està convençut de tenir el món als seus peus. Una nit, al seu pis de solter, una inesperada descàrrega elèctrica li obre els ulls i l'oïda com mai no hauria imaginat. De sobte, descobreix que té un do: és capaç d'escoltar els pensaments de les dones. Però també, i per primer cop a la vida, s'enfonsa en assabentar-se que les dones no pensen només que no és cap meravella com a home sinó que, a més, el consideren un perfecte ximple. Al principi la situació el desconcerta, però de seguida s'adona que el do de llegir el pensament de les dones li pot resultar molt útil en tots els camps de la vida.

Malauradament, la història, tot i les seves immenses possibilitats, és tan fidel a l'original de Hollywood que es queda a la superfície i no va al fons de la qüestió, cosa que sap greu perquè aborda just el punt que, des de sempre, més ha preocupat molts homes: què volen les dones? Per què no hi ha manera de desxifrar els seus codis de conducta? Per què no hi ha una clau que permeti llegir el seu pensament? Res no satisfaria més a un home d'aquests que gaudir de la facultat de saber què passa pel cap de les dones que li agraden. De tota manera, jo crec que les coses ja estan bé com estan. En cas contrari tendiríem a confondre els pensaments amb l'acció, i són dues coses completament diferents. Més que res, perquè mai no fem tot allò que ens passa pel cap ni tot allò que ens diu el cor. El cervell és l'única àrea veritablement lliure de la humanitat, i violar-la ens faria molt desgraciats. En el seu món mental, una persona, sigui home o dona, imagina tota mena de converses o situacions amb altra gent, i, en el cas que poguéssim llegir aquestes converses o situacions, ens equivocaríem si les jutgéssim com a reals, ja que, en cas d'esdevenir-se, implicarien també la participació de les persones imaginades. Unes persones que, com és lògic, tindrien en la realitat un comportament sensiblement diferent.

Em quedo, per tant, amb la reflexió que cert escriptor francès, bon coneixedor de l'ànima humana, feia en un dels seus llibres sobre aquesta qüestió: "El llenguatge interior no és més autèntic que el llenguatge en veu alta; aquest ens protegeix dels altres, i aquell de nosaltres mateixos".

www.victoralexandre.cat
Twitter: @valex_cat