28 de Desembre de 2009

En la pell dels diferents

Què passaria si un dia es canviessin els papers que l'atzar ens ha assignat a cadascun de nosaltres? Què passaria si, encara que només fos durant vint-i-quatre hores, tots haguéssim d'experimentar què significa tenir una altra identitat? Segurament hi hauria sorpreses, i algunes no gaire agradables. Seria, això sí, una bona mesura per pal·liar els efectes de la nostra ignorància. De fet, tots hauríem d'experimentar, encara que només fos una estona, què vol dir ser allò que no som, què vol dir ser cec, què vol dir ser sord, què vol dir ser mut, què vol dir anar en cadira de rodes, què vol dir ser gran, què vol dir ser homosexual..., com se sent un negre en un món de blancs, com se sent una dona en un món d'homes. Si, de la mateixa manera que ens pot tocar presidir una mesa electoral o fer de jurat popular, se'ns cridés per viure l'experiència de ser diferents, crec que el món seria millor.

Per més que en tertúlies, debats, conferències o taules rodones abordem els problemes que comporta ser diferent de la majoria, no en sabem res, no en tenim ni idea. I és lògic. D'una banda perquè no ho vivim, i, de l'altra, perquè, per insignificants que siguin els nostres problemes personals, comparats, per exemple, amb una mancança física permanent, no deixen de ser els nostres problemes i els hem de resoldre. La vida va molt de pressa, és cert, i no sempre tenim temps de posar-nos en la pell dels diferents, però també ho és que no hi posem gaire de la nostra part per aconseguir-ho. L'antropologia en sap molt d'aquestes coses. Els éssers humans som animals tribals; ens agrada sentir que formem part d'una comunitat, ens agrada sentir-nos integrats sense haver de destacar per res que no siguin mèrits. Necessitem el reconeixement dels nostres per donar sentit a la pròpia existència, per enfortir la nostra autoestima i per reafirmar-nos individualment davant dels altres. Som ànimes vulnerables i insegures necessitades de bocs expiatoris. Per això ens tranquil·litza que la societat blasmi la anormalitat d'un tercer, perquè saber que formem part de la majoria ens fa sentir forts. No pot ser de cap altra manera, atès que hem atorgat a la majoria la representació de la normalitat.

El problema és que sense la voluntat de conèixer la realitat de l'altre es fa difícil prendre consciència que hi ha altres maneres de ser i de fer, a més de la nostra. És tan fàcil condemnar a distància, és tan fàcil dictar sentència en funció de les nostres dependències emocionals... Quants segles més hauran de passar perquè comprenguem que la ignorància és l'arrel de tots els conflictes de la humanitat?

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat