05 d'Agost de 2010

Els efectes del 10-J

Hi ha dues reaccions molt divertides després d'una gran manifestació. La primera és la d'alguns polítics, que, com de costum, intenten fer-se-la seva i tergiversar-ne el missatge. N'hi ha, fins i tot, com el Partit Socialista, que exigeixen als convocants que els posin en el lloc d'honor i que els coaccionen perquè en canviïn el lema. Increïble, però cert. De fet, és el mateix partit que, apropiant-se del pensament d'un milió i mig de manifestants la immensa majoria dels quals cridaven "independència", diu que va ser una manifestació contra el PP. S'ha de reconèixer que com a acudit és bo. L'altra reacció divertida és la dels espanyolistes disfressats d'universalistes que qualifiquen d'"explosió d'alegria" la celebració del triomf de "la roja" i de "catarsi col·lectiva" la manifestació del 10-J. Ja he escrit força sobre la immensa contradicció que suposa aplaudir els èxits de qui no sols et diu qui ets i qui no ets, sinó que et considera part de si mateix i et nega el dret d'equiparar-t'hi en drets. Però és que, a més, cal ser molt innocent per no adonar-se que la quota catalana de "la roja" respon a una estratègia política molt sibil·lina. Mentre es prohibeix que Catalunya tingui selecció pròpia, s'imposa la presència de jugadors catalans per neutralitzar-ne la reivindicació i generar identificació amb l'espanyola. ¿Cal recordar que Espanya és l'únic país que inhabilita tot jugador que es nega a representar-la? Quant a la famosa cantarella de la doble identitat de molts catalans, poques coses hi ha tan rebatibles. La prova és que tots els qui diuen sentir-te tan catalans com espanyols, mai no permetrien una inversió de la situació política. És a dir, un Congrés espanyol subordinat al Parlament català i una Espanya regida per un Estatut davant d'una Catalunya regida per una Constitució.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat