07 d'Abril de 2011

Els atacs al "sí" d'Artur Mas

Penso que Artur Mas no hauria d'haver votat anticipadament en la consulta del 10 d'abril sobre la independència nacional. Ja sé que ho ha fet a títol personal, com un ciutadà més amb dret a vot, però és obvi que la ciutadania de Mas és indestriable del seu càrrec com a president de Catalunya. I el president de Catalunya, com en tots els referèndums i cites electorals, té el deure de votar el dia assenyalat i davant les càmeres dels mitjans de comunicació. Tanmateix, si ho mirem bé, cal reconèixer que no és pas tan negatiu aquest avançament. Potser més aviat al contrari, ja que, precisament pel càrrec que ostenta, no sols ha donat una projecció i un impuls més elevats a la consulta, sinó que fent públic el seu vot favorable a la independència de Catalunya ha estimulat la participació. Sí, ja sabem que la política nacional de Convergència es fonamenta en l'ambigüitat i en el famós "tot i que..." magistralment caricaturitzat pel Polònia. Però els gestos, en política, són molt importants, queden en la història i, tard o d'hora, d'una manera o d'una altra, acaben comprometent els seus autors.

Només cal veure les ires que ha desfermat aquest vot entre els nacionalistes espanyols i els autonomistes per mesurar-ne la rellevància. Fixem-nos que la reacció ha estat tan furibunda com la que van desfermar les declaracions de Jordi Pujol parlant de la independència com a única alternativa a la mort nacional de Catalunya. Incapaços de rebatre'l amb arguments, van optar per la desqualificació més barroera presentant-lo com un vell que repapieja o fa catúfols. Ara ha passat el mateix. A Mas, és clar, com que és més jove que Pujol, no poden dir-li que repapieja. Per això Alícia Sánchez Camacho ha definit la seva acció com "un error lamentable", José Montilla l'ha acusat de fomentar "la divisió" i Joan Puigcercós l'ha titllat de "clandestí" per no convocar la premsa. Els partits independentistes, en canvi, han considerat que, tot i que no es traduirà en l'acció política de Convergència, el vot afirmatiu de Mas té un valor simbòlic indiscutible.

Les desqualificacions, consegüentment, són clarificadores, ja que mostren el veritable perfil de cadascú. Sobretot el de Joan Puigcercós i la cúpula del seu partit, els mateixos que van callar com tombes quan l'espanyolista que van fer president de la Generalitat, no sols va negar-se rotundament a votar, sinó que va defensar el dret a la llibertat d'expressió de la Falange i va menysprear aquest dret en el cas d'Arenys de Munt. Llavors Esquerra, a través del portaveu Ignasi Llorente, amb unes declaracions que produïen vergonya aliena de tan escandalosament patètiques i llefiscoses com eren, va justificar José Montilla. El titular de Vilaweb del 10 de setembre de 2009 era justament aquest: "Esquerra justifica el menyspreu de Montilla a la consulta d'Arenys de Munt". Deu ser per això que Esquerra tampoc no ha dit res contra la infinitat de pals a les rodes que el Partit Socialista, el seu amic de l'ànima, ha posat en la major part dels gairebé sis-cents municipis que han organitzat la consulta. Silenci absolut, no fos cas que el PSOE de Catalunya prengués mal. Al final, per tant, davant d'un gest d'una càrrega simbòlica tan gran, com ho ha estat el fet que el president del país hagi votat afirmativament -més enllà de les contradiccions que això suposi amb la seva praxi política-, hi hem vist dues reaccions. A una banda, la satisfeta de l'independentisme i, a l'altra, la de l'autonomisme, PP, PSOE i Esquerra. Un magnífic tripartit.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat