24 de Juliol de 2008

El PSC i l'acudit de l'any

La frase pronunciada per José Montilla davant Rodríguez Zapatero -"Te queremos mucho, pero aun queremos más a Catalunya"- ja ha entrat en la història. És l'acudit de l'any. Va ser magnífica la dramatúrgia pactada: "Jo, de cara a la galeria catalana, faig veure que et renyo, i tu, de cara a la galeria espanyola, fas el mateix dient-me que estarem junts 'tota la vida'. És a dir, tu fas veure que t'he agafat per sorpresa i jo faig veure que sóc més catalanista que Francesc Macià. Ja veuràs quin èxit". Unes hores després, a través dels micròfons de Catalunya Ràdio, Manuela de Madre reblava el clau dient: "Mai no hem votat a Madrid en contra dels interessos de Catalunya". I ho deia tan tranquil·la, com si fos veritat. Llàstima que la gràcia de l'acudit quedi entelada per la mentida sobre la qual s'aguanta. El periodista que l'entrevistava podria haver-la posat en evidència tot recordant-li que si hi ha una cosa que caracteritza el PSC és que entre els interessos d'Espanya i els interessos de Catalunya sempre defensa els interessos d'Espanya. Les llargues tisores que ha aplicat a l'Estatut -amb 62 esmenes pocs dies després de ser aprovat pel Parlament- en són una mostra. Però n'hi ha moltes més. Només cal mirar les votacions al Congrés espanyol. Els diputats del PSC a Madrid sempre han votat conjuntament amb el PSOE i amb el Partit Popular a l'hora de frenar el nostre país en matèria de llengua, de gestió aeroportuària, de representativitat esportiva o de drets nacionals. Sempre.

És molt preocupant aquesta sistematització de la mentida en boca dels polítics, tan preocupant com la mansuetud de la classe periodística catalana. És clar que, ben mirat, la mentida comença per fer-nos creure que el Partit Socialista és un partit d'esquerres. Només el secretari general d'ICV, Jordi Guillot, ha gosat expressar la seva inquietud per la "dretanització" del PSC. La direcció d'ERC, en canvi, continua fent-li d'escuder. Segons Joan Ridao, "el PSC es desplaça una mica més cap el catalanisme". És l'altre gran acudit de l'any. Però també és un acudit entelat, perquè resulta escandalós que ERC hagi de fer bo el PSC per justificar el seu suport a aquest partit en el govern de Catalunya.

Queda clar, per tant, que el nomenament d'Isidre Molas com a president del PSC és tan sols una operació dermoestètica. Per dir-ho gràficament, es tracta de la instal·lació d'una planta ornamental sense cap incidència en la maquinària del partit. També podrien haver nomenat Jaume Sobrequés i el resultat hauria estat el mateix, perquè qui controla el partit no és la planta ornamental sinó els qui la mouen en funció dels seus interessos. "Som un partit catalanista", diuen. Molt bé, aleshores, si són un partit catalanista, com és que estan obligats a repetir-ho cada deu minuts? Que potser ningú no els creu? Deu ser això. Tanmateix, sembla que no s'adonen de la incongruència de definir Isidre Molas com a membre del "sector catalanista" del partit. Si el PSC és un partit catalanista, com s'entén que tingui un sector catalanista? Això només és possible en un partit espanyolista, oi? Que potser tindria sentit parlar del sector espanyolista del PP o del sector independentista de la CUP? Sembla que el PSC hi ha reflexionat poc. Llàstima, perquè, de totes les mentides, no n'hi ha cap de més burleta que la que enganya el mentider.

Víctor Alexandre 

www.victoralexandre.cat