18 d'Agost de 2008

El PSC, com Alcampo

Encara no ha transcorregut un mes d'ençà que qualificàvem d'acudit de l'any les paraules de José Montilla a Rodríguez Zapatero -"Te queremos mucho, pero aun queremos más a Catalunya"- i ja estem comprovant el to excessivament amable d'aital afirmació. I és que la frase de Montilla, més que un acudit, era una mentida. Ara ho ha ratificat el mateix Montilla recordant al conseller Antoni Castells que "el vot dels diputats del PSC als pressupostos de l'Estat no admet cap dubte". D'això se'n diu parlar clar, però no pas més del que ho havia fet Pasqual Maragall uns anys enrere, quan va dir que "el PSC no farà mai res que vagi en contra del PSOE". Així les coses, l'espectacle del finançament que ens estan oferint els governs català i espanyol és pur teatre. És teatre, perquè la història ens diu que la força dels diputats del PSC a Madrid sempre s'ha utilitzat en contra de Catalunya; és teatre, perquè va ser el PSC, amb Montilla al capdavant, qui va retallar l'Estatut 48 hores després que fos aprovat; i és teatre, perquè fins i tot ICV ha acusat Antoni Castells de ser "poc lleial" i de "donar aire a l'oposició amb crítiques als socis de govern".

Tanmateix, ha estat un socialista espanyol, José Bono, qui millor ha retratat el PSC recordant-li que els vots que va obtenir en les passades eleccions els deu a Zapatero. Cosa que és certa, però matisable. Certa, perquè el perfil estàndard del votant del PSC és hispanocèntric; i matisable, perquè el gran aliat d'aquest partit en les passades eleccions no va ser el PSOE sinó el PP. Va ser el PP qui, acceptant de bon grat el paper d'home del sac, va posar una catifa de flors als peus dels socialistes en el seu camí cap a Madrid. Per ser precisos, per tant, hauríem de dir que el PSC deu els seus vots al Partit Popular, no pas a Zapatero. Però, com dèiem, tot és teatre fins al punt que les aparents divergències entre el PSC i el PSOE tenen el mateix gruix que les de Pili i Mili, aquelles bessones que en els darrers anys del franquisme protagonitzaven pel·lícules casposes com ara Como dos gotas de agua o Dos gemelas estupendas. Ho ha tornat a demostrar un altre socialista espanyol, José Blanco, ridiculitzant la inversemblant amenaça catalana a l'Estat segons la qual "si no hi ha finançament, no hi haurà pressupostos". Blanco, literalment cagat de por, ha contestat: "Doncs si no hi ha nous pressupostos, no hi ha nou finançament". I tots els polítics catalans han quedat bocabadats. "I ara què fem?", "Ara què diem?", "Quina mala educació, parlar-nos així; a nosaltres, que som tan bons minyons".

I aquesta és la situació: a la manca de líders polítics i d'eines d'autodefensa s'hi afegeixen uns drets nacionals gestionats per un govern sense cap més idea que promoure una manifestació pels volts de l'Onze de Setembre. ¿Cal una prova més fefaent de l'esborronadora inutilitat de les mans en què ens trobem? Les mans, no cal dir-ho, són les del PSC -en les properes eleccions molta gent recordarà qui ens hi ha posat-, però saber-ho no resol l'asfíxia del país perquè, per damunt de tot, hi ha una veritat que sura i que és aquesta: el PSC és només la marca del PSOE a Catalunya, de la mateixa manera que Alcampo és la marca dels hipermercats Auchan a l'Estat espanyol. El nom no és res més que una disfressa per obrir mercat. Les decisions, però, es prenen a la casa mare, que en el cas d'Alcampo és a França i en el del PSC a Espanya.

Víctor Alexandre 

www.victoralexandre.cat