17 de Juliol de 2008

El linxament de Joan Laporta

Des de l’any 2004, amb el cas Carod, cap altra persona, a banda de Carod-Rovira, no havia patit a Catalunya un linxament mediàtic tan espectacular com el que està vivint en aquests moments Joan Laporta per part dels grups Godó i Prisa. No hi ha cap raó objectiva -cap ni una- que justifiqui aquesta situació, altrament tots els éssers humans patiríem una moció de censura cada dos mesos a causa d’una pèrdua de paciència, d’un gest poc ortodox o d’una frase poc mesurada. De fet, que els linxadors necessitin recórrer a aquestes foteses per justificar-ne el linxament diu més d’ells que no pas d’aquell a qui pretenen crucificar.

Covardia i hipocresia són dos trets molt significatius de la personalitat catalana. Per això som tan destres provocant tempestes en gots d’aigua i bastint de transcendència afers insignificants, perquè sabem que no hi ha millor tàctica per no haver d’enfrontar-nos a qui ens empresona que fingir-nos molt ocupats. Presentem una moció de censura al president del Barça per un gest indecorós en un aeroport, però somriem com babaus quan el rei d’Espanya fa el signe del banyut a aquells que l’escridassen al carrer; ens sembla escandalós que el senyor Laporta no controli les seves emocions davant del Barça en la Lliga de Campions, però trobem natural que el rei i el president espanyols no controlin les seves saltant com hooligans davant la selecció espanyola en l’Eurocopa; exigim que Laporta plegui per no haver guanyat cap títol els dos darrers anys, però premiem Rodríguez Zapatero pel caos de Rodalies i el dèficit d’infraestructures; ens ofenem quan Laporta ens diu que no ens deixem entabanar, però ens encanta que el president del govern espanyol ens entabani dia rere dia des de fa quatre anys; fem Laporta culpable del baix rendiment d’alguns jugadors, però disculpem els responsables polítics i tècnics de l’esvoranc del Carmel... La llista d’incongruències, no cal dir-ho, és infinita. A partir d’aquí, es tracta de repetir infatigablement les mateixes escenes a premsa, ràdio i televisió en clau negativa perquè la “malignitat” del reu sigui un fet ‘provat’ i la seva execució immediata.

“No és una croada anticatalanista” diuen els claudicants de sempre. I els de més bona fe s’ho creuen. Ja se sap que veure un bou a tres passes no és a l’abast de tothom. “Que potser són espanyolistes, els directius del Barça que han dimitit?”, pregunten retòricament els còmplices linxadors. I la resposta és no. Aquests directius no abandonen el vaixell per espanyolisme sinó per ambició. Han marxat per no haver d’assumir les responsabilitats d’un aval que la justícia, finalment, ha dit que era injust i per poder recuperar les regnes del Barça. És cert que al davant d’aquesta història hi ha un home que es diu Oriol Giralt, però també ho és que al darrere hi ha una muntanya d’interessos personals, econòmics i polítics que mai no sortiran a la llum perquè és en la foscor on es mouen els fils del país. Són els mateixos fils que estan desmantellant TV3 i Catalunya Ràdio i culminant una neteja ideològica que només té precedents en el franquisme. És un fet que l’independentisme està creixent i s’imposa el control dels altaveus mediàtics per frenar-lo, i això inclou el ressò que obtenen arreu del món les declaracions desacomplexadament catalanes de Joan Laporta com a president del F.C. Barcelona. M’ho deia Lluís Cabrera, andalús d’origen i fundador del Taller de Músics: “En temps de Franco l’enemic era el comunista, ara és l’independentista”.

Víctor Alexandre

www.victoralexandre.cat