22 de Gener de 2012

El dia que va morir Fraga

El dia que va morir Manuel Fraga Iribarne feia fàstic escoltar els informatius de la ràdio i la televisió públiques de Catalunya. Calia fregar-se les orelles i punxar-se amb una agulla per estar segur que tot l'enfilall de declaracions sobre el personatge, per part dels polítics entrevistats, eren realitat i no pas un malson. Escoltant les seves paraules, tota persona que desconegués el passat del difunt arribava a la conclusió que es tractava d'una figura exemplar. Una figura exemplar com a home, com a polític i com a demòcrata. Totes les personalitats entrevistades, de dreta, de centre i d'esquerra, coincidien a lloar Fraga i a obviar-ne el passat feixista i les sentències de mort que signava. Talment com si els crims contra la humanitat prescrivissin i la forçosa adaptació dels assassins als nous temps els exonerés de les atrocitats comeses. Vegem-ne una petita mostra:

• Generalitat: "Un dels polítics actius més destacats de la història recent d'Espanya."

• Partit Popular: "Es tracta de la pèrdua d'un home exemplar que sempre va lluitar pels seus ideals. [...] Els serveis positius que Fraga va prestar al país [Espanya] superen certes anècdotes particulars."

• Miquel Roca: "Va fer una aportació decisiva en la Constitució. Amb la seva aprovació es va fer un pas important."

• José Montilla: "De treball tenaç i sòlides conviccions, va entendre la necessitat d'una transició democràtica."

• Josep Antoni Duran i Lleida: "No s'ha d'oblidar i s'ha de reconèixer que va ser una persona clau en la transició i en la consolidació democràtica d'aquest país." (El país de Duran i Lleida sempre és Espanya).

Tanta lloança repugna, francament. Repugna perquè amaga la veritat i perquè es burla dels milers de persones que van ser assassinades o torturades per la ideologia sanguinària de Fraga. Una ideologia, a més, de la qual no sols no en va renegar mai, sinó que se'n va vantar amb aquestes paraules: "No m'avergonyeixo de res del que he fet per Espanya en la meva vida".

Però ja fa temps que sembla que demanar dignitat a la classe política catalana és picar en ferro fred. N'hi ha prou que recordem les recents lloances al franquista Carles Sentís o l'homenatge institucional que el govern de socialistes, Iniciativa i Esquerra va retre a Juan Antonio Samaranch al mateix Palau de la Generalitat per adonar-nos de la magnitud del cinisme que ens envolta. Les paraules de Joan Herrera, secretari general d'ICV, amb relació a Fraga, en són un exemple: "Algú que no condemna el franquisme no pot passar per heroi de la democràcia". Ves per on, Samaranch tampoc no va renegar mai del seu passat feixista i, tot i així, el senyor Herrera, el seu partit i els seus socis no van tenir cap escrúpol a homenatjar-lo com si fos un heroi. Un heroi de Catalunya. Arribats aquí, esborrona pensar què hauria fet el tripartit si Fraga Iribarne hagués estat català.

Per sort, no tothom és igual al nostre país. Cal felicitar Solidaritat Catalana per haver emès un comunicat oficial de quatre punts que palesen que tota lloança o indolència catalana davant la figura de Fraga és una indignitat.

• Manuel Fraga: "Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció; fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario; y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar."

L'estat de prostració en què es troba actualment Catalunya és conseqüència de la seva manca d'autoestima. Un poble que arriba a l'extrem d'homenatjar o magnificar els seus assassins és un poble que ha perdut la dignitat.

www.victoralexandre.cat
Twitter: @valex_cat