26 de Maig de 2011

El desgast psicològic de Guardiola

Darrerament, en la premsa especialitzada, sovintegen els textos relatius al desgast psicològic de Pep Guardiola com a entrenador del FC Barcelona. Són textos que traspuen preocupació i que es pregunten quant de temps podrà resistir Guardiola la pressió del seu càrrec, no sols per les responsabilitats esportives que li són inherents sinó pels atacs de l'espanyolisme, amb el Real Madrid com a vaixell almirall. Val a dir que, en part, aquesta preocupació la provoca el mateix Guardiola amb les seves renovacions anuals, ja que es tracta d'una praxi que potser l'allibera de compromisos de llarga durada però que el condemna a ser el blanc de tota mena d'especulacions cada meitat de temporada. Sigui com vulgui, és obvi que Guardiola viu consagrat al Barça. En el seu dia a dia gairebé no hi ha espai per a res més, i això, inevitablement, ha de tenir repercussió en la seva vida personal.

De tota manera, en pensar en el desgast de Guardiola, el nom que ve immediatament al cap de tothom és el d'Alex Ferguson, entrenador del Manchester United. Ferguson fa vint-i-cinc anys que dirigeix l'equip anglès, és a punt de fer 70 anys i, tanmateix, no sembla que tingui ganes de plegar. Jo no sé si és bo que un equip estigui tant de temps sota la direcció d'un mateix home, sobre això hi ha opinions per a tots els gustos, però cal reconèixer que el Manchester United d'avui, gràcies a Ferguson, no té res a veure amb el Manchester United del 1986. Ja sabem que el futbol és tan despietat com les cadenes privades de televisió, que quan un programa no té bones audiències les primeres setmanes ja no se li dóna oportunitat de remuntar-les. I aquest és el mal que arrosseguen molts equips que, mancats de bons resultats, canvien d'entrenador cada dos per tres, ja sigui per salvar el cap del president o per calmar els ànims dels seguidors, i entren en una dinàmica de coit interromput que limita les seves possibilitats. No és cap secret que les empreses que canvien constantment de direcció tenen mala peça al teler. Per això sap greu que hi hagi elements extraesportius que facin més estressant la tasca de Pep Guardiola al Barça i que escurcin una carrera i una manera de fer que podrien ser ben llargues i enriquidores. Però aquests elements, malauradament, hi seran perquè formen part de la càrrega simbòlica del Barça, com a ambaixador de Catalunya i com a substitut de la prohibida selecció nacional, i també perquè a Madrid ja fa temps que intenten aconseguir per mitjà de l'erosió, de la calúmnia i de la difamació allò que no poden guanyar al terreny de joc.

Del desgast afegit que tot això comporta, Sandro Rosell no n'és culpable, és clar, però sí responsable. És responsable d'haver deixat sol Pep Guardiola davant dels atacs més ferotges tot amagant-se per evitar, egoistament, que els efectes l'erosionessin a ell i a la junta directiva. I això, a més de greu, és inadmissible. S'entén que Rosell no es vulgui cremar, és legítim, però mai a costa de la persona sense la qual el Barça no seria ara el millor equip del món. Guardiola, per tant, es desgasta psicològicament perquè, a banda de la seva feina, es veu obligat a encaixar, respondre o driblar els atacs d'una caverna mediàtica a la qual ningú no para els peus. De vegades -i això és vergonyós- atesa la covardia de Rosell i de la seva junta, han hagut de ser Xavi o altres jugadors els qui responguessin. Al final, és clar, quan ja no queda més remei, la junta acaba apareixent. Però sempre ho fa tard i malament. En aquest sentit, les declaracions del portaveu del club, Toni Freixa, exculpant l'íntim amic de Rosell, Florentino Pérez, de les injurioses acusacions de dopatge provinents del Madrid, produïen vergonya aliena. No es pot esperar res més d'una junta que no ha tingut escrúpols a embrutar el nom del FC Barcelona foragitant de la samarreta el logo d'Unicef per posar-hi el d'una dictadura islàmica.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat