24 de Juny de 2010

Català, imprescindible o mort

Catalunya, com molts altres països, basa els trets diferencials de la seva personalitat en els aspectes culturals, i la llengua, és clar, n'és el més emblemàtic. A Catalunya, la llengua pròpia no és només un tema habitual de debat, sinó que pocs temes desperten un grau d'apassionament tan elevat com aquest. De la nostra llengua, els catalans en parlem a casa, a la feina, als bars, als mitjans de comunicació, a l'estranger, amb la família, amb els amics... En parlem tant, que fem l'efecte de ser el país amb més sociolingüistes per metre quadrat d'arreu del món. Això, però, no és pas dolent, al contrari, indica preocupació i interès.

El problema comença quan, a banda de parlar-ne, algú ens demana quines aportacions estem disposats a fer per la llengua. I aquesta, malauradament, és una pregunta que acostuma a no tenir resposta. No la té perquè la nostra defensa de la llengua catalana també acostuma a ser més emocional que no pas cerebral. I és que una cosa és exclamar-se d'una realitat adversa, i una altra actuar per capgirar-la. Potser ens hauríem de preguntar algunes coses, com ara aquestes: Quin és el nostre pla de xoc per evitar que la llengua catalana sigui una llengua coneguda per tots els catalans, però que només uns quants utilitzen? Com és que la magnífica oferta de ràdio en català no té un equivalent en el món de la premsa escrita? Per quina raó hi ha tan pocs productes etiquetats en català, al mercat? No diuen que els mercats es guien per la llei de l'oferta i la demanda? Quin és, doncs, en aquest sentit, el nivell de la nostra demanda en català? Fins a quin punt som conseqüents amb les idees que defensem?

El conformisme és una actitud tan legítima com qualsevol altra, però també té, si més no, un inconvenient, i és que resta dret moral a la queixa. La queixa perd tota autoritat quan qui la formula no ha fet res per evitar el mal que denuncia. Passa el mateix amb les eleccions. Una cosa és votar en blanc, que és una manera com una altra de votar, i una altra és abstenir-se. Abstenir-se és legal, però la reclamació d'un abstingut està mancada d'autoritat. Hi ha qui pensa que mirar-se la vida des d'un balcó és una manera de no equivocar-se. I com que aquesta gent no s'equivoca mai, els únics que s'equivoquen són aquells que fan alguna cosa. La vida, tanmateix, no és una pel·lícula. La vida requereix un grau superior d'implicació que la de mer espectador. Som aquí per canviar les coses que no ens agraden, som aquí per ajudar a viure allò que encara és viu. I la llengua catalana encara és viva, però res no la salvarà si no té utilitat. Preocupem-nos menys de la seva importància simbòlica i molt més de la seva funcionalitat. Donem sentit a la seva existència fent-la imprescindible. Exigim, senzillament, el dret a viure en català al nostre país.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat