01 de Desembre de 2010

Barça 5 - Madrid 0, més que una victòria

La victòria per 5-0 del Barça sobre el Madrid, el passat 29 de novembre -amb un escandalós 75% de possessió de pilota-, té una càrrega simbòlica que la fa encara més dolorosa per a l'adversari. Una cosa és perdre un partit i una altra és negar-se a admetre l'evidència que el Barça és el millor equip del món i que el seu futbol, a banda de meravellar per la seva bellesa, elegància i qualitat, està molt per damunt del joc de contraatac i d'individualitats del Madrid. Per dir-ho ras i curt, el Madrid és un equip com n'hi ha molts arreu del món. El Barça, en canvi, és únic i el millor de tots. I això, per a un club pinxo i arrogant com el Madrid, conservador de les essències espanyoles més reaccionàries i conscient de la representativitat catalana del Barça, és un os massa dur de rosegar.

Incapaços d'assumir aquesta realitat la temporada passada, l'entorn del club blanc i la premsa esportiva espanyola van fer mans i mànigues per intentar desqualificar el joc brillant i enlluernador del Barça. Es tractava de desacreditar l'equip català per tal que els seus èxits -els mateixos que el Madrid perseguia endebades- fossin trivialitzats per l'opinió pública. Cosa que ens porta al vell discurs de la impotència. La més alta manifestació d'impotència intel·lectual no es manifesta pas en un terreny de joc o en certs àmbits de la vida, com ara el joc polític, sinó en la noblesa amb què s'admet, s'examina i es gestiona la derrota. Hi ha individus, col·lectius o partits polítics que quan es veuen vençuts o se senten incapaços de rebatre les evidències que els retraten no saben fer res més que recórrer a la desqualificació del missatger. En la seva matussera, i alhora ingènua, malignitat, creuen que intentant desacreditar-lo s'acrediten ells mateixos. Per això la derrota del Madrid, del 29 de novembre, és més dolorosa per a l'entorn del Madrid, en general, que per al club, en si mateix. Perquè l'entorn de la casa blanca odia els valors que el Barça representa i una victòria com la de l'altre dia -el del 111 aniversari del club-, vista per quatre-cents milions de persones i qualificada per la premsa internacional com una "humiliació" al Madrid, és un torpede a la línia de flotació anímica de l'espanyolisme.

Les agressions de Cristiano Ronaldo a Guardiola i del catalanofòbic Sergio Ramos a Messi, Puyol i Xavi, són filles d'aquesta impotència. Tanmateix, en un joc físic com el futbol, hi ha comportaments que, tot i ser punibles, s'entenen pel fet de ser reaccions en calent. Una altra cosa és la desqualificació sistemàtica del Barça, setmana rere setmana, per part de José Mourinho. Els seus comentaris en fredes i tranquil·les rodes de premsa no tenen cap justificació i diuen molt poc de l'ètica del personatge. Mourinho, com a persona acomplexada que és, enveja inconfessadament Guardiola, perquè ocupa el lloc que ell voldria ocupar en el món esportiu i això el treu de polleguera. No és estrany, per tant, que la gran majoria de catalans se sentin immensament feliços amb aquesta victòria: tothom ha pogut veure l'exquisida qualitat del Barça, el talent indiscutible de Pep Guardiola i l'amor propi ferit de Mourinho. Això últim es va fer ben palès no sols amb la seva covardia, quan la vergonya el va paralitzar a la banqueta deixant sols els seus jugadors, sinó també amb la seva galdosa contradicció durant la roda de premsa al final del partit. Va començar reconeixent que era la derrota més gran de la seva carrera i va acabar mentint quan, menyspreant de nou el Barça, va dir que seria "molt fàcil de pair". Tot un oximoron. I per al Barça, molt més que una victòria.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat