24 de Juny de 2009

Acte de Sobirania, urgent

Estaria bé que la direcció d'Esquerra -aquella que parlava de 'mans netes'- tingués el valor de fer públic l'inaturable degoteig de baixes que la seva militància experimenta dia rere dia. Seria un gest noble, per part seva, reconèixer que ja només des d'una celestial bona fe -o des d'una arrogant mala fe- queda algú que gosi afirmar sense ruboritzar-se que Esquerra és un partit independentista. Però no ho farà, perquè, com em deia una (encara) militant, "als disciplinats se'ls demana silenci i fe, i als discrepants se'ls ridiculitza". Aquesta persona, que em mereix tot el respecte, feia una crida a "mantenir-nos oberts a les crítiques i a pensar que per molt que s'estigui en una executiva no s'està en possessió de la veritat, i encara menys si aquesta executiva no és plural sinó monolítica". No hi ha res a fer, però. No hi ha res a fer, perquè l'independentisme de l'executiva d'Esquerra és de la mateixa naturalesa que el federalisme del Partit Socialista: un pur eslògan publicitari.

Ho ha pogut comprovar amb dolor la comissió promotora que ha vist com la Mesa del Parlament, per unanimitat -Esquerra inclosa-, ha rebutjat la Iniciativa Legislativa Popular a favor d'una proposició de llei que impulsi un referèndum d'autodeterminació per al 12 de setembre de 2010. "Ara ja sabem que no hi ha cap independentista al Parlament", ha dit Enric Canela, portaveu de la comissió. L'excusa per rebutjar la proposta és que el Parlament no té competències per decidir sobre l'autodeterminació de la nació catalana i un referèndum com l'esmentat és "inconstitucional i antiestatutari". Esplèndid. D'acord amb aquest criteri, encara avui hi hauria esclavatge. Si els esclaus haguessin estat tan caninament fidels a les regles de l'amo, encara avui estarien al seu servei.

També a les Illes han pogut comprovar l'independentisme d'Esquerra després que la Conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat, sota la direcció d'aquest partit -i en coincidència amb el Partit Popular-, ha considerat il·legals les emissions de TV3 a les Balears i ha obligat a substituir-les per les del canal internacional TV3Cat. És a dir, les mateixes rampoines que s'emeten per a Xile, Índia, Birmània o Corea del Sud. Deu ser una manera republicana d'agermanar els illencs amb els birmans. L'excusa és exactament la mateixa que l'anterior: la legalitat espanyola. Una legalitat segons la qual TV3 hauria de pagar per emetre a les Illes mentre que les cadenes espanyoles poden emetre lliurement a tot l'Estat. I és que mentre qualsevol ciutadà belga, posem per cas, pot veure sense problemes els canals públics i privats d'Holanda, França, Itàlia i Gran Bretanya, l'espai de TV3 ni tan sols pot abastar els Països Catalans. Ves per on, si Catalunya no hagués transgredit la legalitat espanyola, avui no existiria TV3, i encara menys el Canal 33.

Aquesta és la gent que avui governa Catalunya, una gent que ha esdevingut el cavall de Troia de l'Espanya nacional i que amb tot el desvergonyiment gosa parlar d'independència i de Països Catalans. L'Acte de Sobirania del 27 de juny davant el Parlament de Catalunya recull la profunda irritació que provoca una actitud tan claudicant. Com diu el Manifest: "Si el nostre Parlament i les nostres forces polítiques volen recuperar la dignitat perduda i la confiança dels catalans, si volen que els considerem encara un referent per al nostre futur i una representació de la voluntat popular, el camí és clar: cal que facin un acte de sobirania i proclamin des del Parlament la necessitat i la voluntat d'arribar a la independència de Catalunya".

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat