08 de Juny de 2009

Aclariments sobre l'article prohibit

No tenia intenció de parlar més sobre aquesta qüestió. La prohibició expressa, sense cap argument, de l'article Esquerra, partit conservador, per part del director en funcions del diari Avui, després que el seu cap d'Opinió n'hagués fixat la data de publicació, és un fet d'extrema gravetat que ja ha estat denunciat públicament i no cal insistir-hi. Però s'han produït unes declaracions posteriors que falten a la veritat i que no poden deixar de ser contestades. Són unes declaracions adreçades als mitjans de comunicació i a particulars que s'hi han interessat segons les quals l'esmentada prohibició no hauria existit. E-notícies ho explicava així: "Fonts properes a la direcció de l'Avui han afirmat, en canvi, que l'article en qüestió 'no se li havia demanat' i que va ser el mateix Víctor Alexandre 'qui el va enviar per decisió pròpia'. 'El diari té dret a demanar els articles que considera convenients' i llavors 'se li va dir que el podia publicar com a carta a la secció de Bústia, però no com a article".

En primer lloc, és obvi que no sóc col·laborador de l'Avui. Si en fos, no hauria pactat la publicació de l'article per la senzilla raó que un col·laborador habitual no pacta res. Es limita a enviar la seva columna cada dia o cada setmana sense cap més tràmit. En segon lloc, també és obvi que l'article en qüestió no m'havia estat demanat. Qui demana un article que no pensa publicar? Llevat de molt comptades excepcions, totes les col·laboracions ocasionals són enviades als diaris per decisió pròpia dels seus autors i és potestat del cap de secció donar-hi el vist-i-plau. Quan l'article no interessa, les excuses més freqüents són "saturació d'articles" o "manca d'espai". Una altra cosa és que un cop comunicada la publicació es produeixi una contraordre de "més amunt" que la prohibeixi i que quan l'autor en demani la raó la resposta sigui el silenci més absolut. És a dir, que no hi ha resposta perquè la prohibició no és per raons de forma sinó de caràcter ideològic, un caràcter ideològic que coincideix sospitosament amb el partit polític al·ludit a l'article i que, ves per on, és el mateix que va donar suport al censor com a director en funcions. O no és cert que, com van publicar diversos mitjans de comunicació, el senyor Toni Cruanyes era el candidat d'Esquerra? Greu, molt greu, tot plegat.

Però hi ha dues qüestions més. La primera, referida a l'article, és la mentida flagrant segons la qual se'm va dir "que el podia publicar com a carta a la secció de Bústia, però no com a article". Això és mentida. Mai no se'm va dir una cosa així. És més, quin sentit tindria haver pactat 4.000 caràcters per reduir-los tot seguit a 15 línies? Queda clar, per tant, que quan no es tenen arguments, l'únic recurs possible és la mentida. La segona qüestió és el judici d'intencions a la meva persona per part de les mateixes fonts. Segons aquestes fonts, la denúncia que he fet de la prohibició respondria a un "afany de protagonisme". És a dir, que la denúncia en qüestió no tindria una arrel deontològica sinó egocèntrica. Déu n'hi do. Com a estratègia s'ha de reconèixer que és bona. És innoble, però és bona. Consisteix a desacreditar el denunciant per tal que allò que denuncia deixi de tenir sentit. D'aquesta manera, la prohibició de l'article perd rellevància i tota l'atenció se centra en el denunciant. En altres paraules, allò que esdevé greu no és la censura exercida pel director del diari sinó la reacció del censurat. Esplèndid.

Davant d'això, i en legítima defensa, m'he vist obligat a fer ús de la prova escrita que demostra la veracitat de les meves paraules. Crec que és l'opció més justa contra els comissaris polítics que utilitzen la difamació com a eina per amagar el seu sectarisme i les seves connivències amb el poder. El diari Avui es mereix alguna cosa millor.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat