29 de Novembre de 2010

28-N, el càstig a l'arrogància

Tenia raó José Montilla quan va dir que aquestes eleccions serien les "més importants de la història de Catalunya". Certament, la cruïlla en què el país es troba reforçava aquesta percepció que, a més, era compartida per milers de catalans de diferents tendències polítiques. Però els resultats ho han acabat de confirmar. Catalunya, finalment, ha desconnectat la respiració assistida amb què el segon tripartit -que ja va néixer clínicament mort- ha arribat a aquestes eleccions i ha castigat amb força aquells que, contra la voluntat majoritària de la societat, el van imposar.

Dies enrere i aquí mateix vaig dir que els errors es poden perdonar, però mai l'arrogància i l'engany. Per això Esquerra ha estat el partit més castigat en aquestes eleccions, perquè, a més de l'engany amb nocturnitat i traïdoria que vam patir els independentistes que l'havíem votada el 2006 -sense l'engany mai no hauria aconseguit 21 diputats-, ha blasmat i desqualificat aquells que, amb justícia li retreien aquest comportament. La davallada espectacular d'aquest 28-N parla per si mateixa i és d'esperar que, tractant-se d'una força assembleària, els crítics que encara hi queden forçaran una catarsi i, recollint la crida a la generositat que Joan Ridao feia a CiU, la força guanyadora, demanaran a la direcció que sigui també generosa amb el partit, que reconegui el seu fracàs i que cedeixi el seu lloc a altres persones amb un horitzó veritablement nacional.

No sembla, tanmateix, que les coses hagin d'anar per aquest camí si fem cas de les preocupants paraules defensives pronunciades per Joan Ridao a TV3 durant l'escrutini de vots, en el sentit que el correctiu que la societat li ha aplicat "no afecta el lideratge" -doncs a qui afecta, senyor Ridao?-, que no passa res i que la vida continua. Talment com si la davallada d'Esquerra, amb la pèrdua d'11 escons i el pas de tercera força a cinquena, fos l'equivalent, en clau esportiva, a la pèrdua d'un simple partit de futbol. Massa arrogància, com dèiem. Però potser ja és això. Altrament, amb una direcció més intel·ligent, l'any 2006 Esquerra hauria plantejat uns principis que, en no ser admesos per cap partit, l'haurien deixada a l'oposició i ara n'hauria recollit els fruits. Uns fruits que, consegüentment, haurien moderat el resultat obtingut per Convergència i Unió, clara, contundent i irrefutable guanyadora d'aquestes eleccions. No ha estat així i ara toca humilitat i reflexió republicana perquè, en paraules de Joan Puigcercós, "Esquerra ha perdut la confiança de milers de catalans" i ha estat espectacularment castigada.

D'esplèndids, per altra banda, cal jutjar els quatre escons obtinguts per Solidaritat. Gràcies a ells, l'independentisme desacomplexat i conseqüent, aquell que no penja banderes espanyoles ni homenatja dirigents feixistes, podrà fer sentir la seva veu al Parlament en aquesta legislatura. La meva més sincera enhorabona.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat