08 d'Abril de 2009

Fa quatre dies que, amb moltes protestes del veïnat, s’ha inaugurat una altra plaça de les anomenades «dures» a Barcelona. En concret ha estat reinaugurada la nova remodelació de la Plaça Lesseps.

És del tot inconcebible i incomprensible, com l’Ajuntament barceloní pugui remodelar i reinaugurar una plaça, en la qual la canalla ja no hi podrà jugar com s’havia fet molts anys enrere.

En la majoria de places, els anys de quan jo era nano, anys cinquanta i seixanta, s’hi podia jugar d’una manera molt distreta i distesa. Ja que al ser de terra, hi havia molta canalla que s’entretenia fent tot tipus de caus i forats i construccions de fang, que després tornaven a deixar com ho havien trobat. Sense comptar, amb un ventall de jocs que, es podien dur a terme precisament perquè la plaça era una plaça «tova», de terra. És a dir que si s’hi havia de marcar un cercle per jugar-hi per exemple a bales, dons amb una barnilla de paraigües que sempre tot crio sabia on trobar, es ratllava el terra i quan s’havia acabat el joc s’esborrava.

Ara no. Amb què han de jugar la canalla? Amb quatre gronxadors i tobogans que al cap d’un quart d’hora de jugar-hi ja n’estan cansats, o que quan fa un temps que no els greixen grinyolen traient de polleguera al tranquil ciutadà que s’ha assegut en un banc d’últim disseny i de mal seure, a llegir un diari dels de franc?

O la canalla s’ha d’estar a casa ximplejant-se amb aquests infernals jocs moderns connectats al televisor o ximplejant-se amb la mateixa televisió veient uns programes que precisament ells no haurien de veure?

On han quedat les esbojarrades trobades a la plaça del barri jugant amb la terra de la mateixa, o a cuit i amagar, al pare carbasser, a caiuts, a bales i balots, a fer ballar baldufes, etc., etc.

I no vull ni pensar en una possible caiguda d’una criatura de les poques que hi aniran a jugar! Parlant clar i català, una hòstia contra el dur ciment o pedra actual, fa molt més mal que una petita rascada als morros o als genolls al terra tou de la plaça que, amb una mica d’aigua de la font que totes les places tenien i quatre gotes de mercromina de la farmàcia del barri, en un tres i no res quedava guarit. Ara no. El que menys, es trenca quelcom! Quina gràcia oi senyor Hereu?