02 de Febrer de 2009

Quo vadis Espanyol?

En el món de l'esport, els clubs ben gestionats en els despatxos acostumen a tenir un bon rendiment sobre el terreny de joc. Despatxos i gespa, en el cas del futbol, no són dues realitats diferenciades. Si la direcció tècnica fa bé les coses, és a dir, fitxa i traspassa seguint un criteri i avaluant en cada moment allò que cal al vestidor, difícilment després les coses seran complicades al terreny de joc.

Però perquè la direcció tècnica compleixi amb els objectius marcats, cal que una mica més amunt, al consell de direcció o a la junta directiva, segons sigui el model, també hi hagi una coherència d'actuació. Al futbol professional calen recursos, i l'aixeta l'obren i la tanquen els que manen, no els executius.

L'Espanyol respon a aquest model de coherència? Per a mi, no. Quan en una temporada s'ha canviat el directiu responsable del tema esportiu, el director tècnic ha estat desacreditat i l'equip ha gaudit de tres entrenadors abans d'acabar la primera volta de la competició, és evident que les coses no s'han fet bé. Conseqüència de tot plegat? Un club abocat, de cap, a la Segona divisió. Sense aturador, que diria en Joan Clos.

L'últim capítol d'aquest desgavell l'hem viscut a les darreres hores del mercat d'hivern. Després de fer-se públics noms i més noms de jugadors que eren a un pas de signar, resulta que tots s'han fet enrere excepte un que era a Segona, Iván Alonso. La cirereta va arribar quan l'Espanyol fa oficial la cessió d'Ángel perquè venia Ahumada. Unes hores després, Ángel tornava a casa, entrava a la llista de convocats per al partit davant el Recre i Ahumada es quedava a l'Argentina.

Per què li passen aquestes coses a l'Espanyol? Perquè les coses no es fan bé. No hi donem més voltes.