02 de Juny de 2008

Laporta, en campanya

El FC Barcelona està de campanya. Millor dit, els seus directius estan en campanya. No volen que els facin fora del club, no sigui cas que  qui vingui darrera tanqui els números, entre d'altres temes. El president Joan Laporta fins i tot es barreja amb el poble i signa autògrafs com si fos una estrella mediàtica blaugrana. Ho va fer dissabte al Miniestadi. Després no va aparèixer pel Palau Blaugrana, no sigui cas, però al Mini va somriure a tort i dret. Alhora, el vicepresident econòmic Ferran Soriano ha concedit una entrevista a La Vanguardia. Soriano ha perdut pes en els últims temps dintre de la junta directiva. En alguns moments semblava que la seva sortida del club era qüestió de dies. Per tant, res millor que donar una entrevista on ensabona el president per mostrar la fermesa del grup que, sincerament, no es creu ningú. Forma també part de l'estratègia de vendre un nou cercle virtuós.

En els propers dies, la junta directiva blaugrana farà servir tots els mitjans al seu abast per desmuntar el vot de censura. Els ha sorprès les més de 9.000 signatures de càstig que han rebut, però no es quedaran -no s'han quedat- amb els braços creuats. Un autògraf per aquí, una entrevista amiga per allà... i a seguir. Des del poder sempre és més senzill fer les coses. Ja ho deia l'Elefant Blau de Núñez. Després, amb Gaspart, van guardar un respectuós silenci davant el suicidi esportiu del president. El principal problema de Laporta és que ha perdut bona part dels socis que el van convertir en el president més votat de la història del Barça. Laporta, encara que sembli un contrasentit, va aconseguir molts vots de socis que en el seu moment eren nunyistes. Aquests socis, ara, són els mateixos que han donat la seva signatura a Oriol Giralt o pensen votar a favor del vot de censura.

Laporta no té una bossa de vots fidels, com tenia Núñez. I no és només una qüestió de temps. Ho és, sobretot, de tacte. L'actual president podia haver fet seves les Penyes, per exemple, el bastió del barcelonisme més militant. Però les ha rebutjades. Les ha mensypreades. Com també ha menyspreat els socis del Palau Blaugrana, amb les seves comptadíssimes presències a la llotja d'aquesta instal·lació, també patrimoni del Barça. No ha estat l'únic perquè Soriano o Albert Vicens, per parlar de dos vicepresidents, difícilment sabrien trobar el Palau Blaugrana. En general, Laporta ha viscut en un núvol des d'on ha buscat un enemic exterior, com Núñez, quan el que calia era ser menys prepotent, més proper a tots els estaments que conformen el club. Per això el Barça és més que un club.