22 de Maig de 2009

L'antibarcelonisme 'perico'

El cas de Noemí Rubio ha destapat a l'Espanyol un antibarcelonisme ja latent què, com a vegades es diu del seu president Dani Sánchez Llibre, també és populista. Populista perquè excitar les masses amb aquest tema és d'un oportunisme extraordinari. Mentre es parla de la migcampista sabadellenca no s'analitza com és possible que un club amb el vuitè o novè pressupost de Primera hagi tingut tres entrenadors, dos directors tècnics, va haver de recórrer al mercat d'hivern i és encara sense la salvació matemàtica a la butxaca. Però és més fàcil accentuar l'antibarcelonisme. El conseller Josep Ramió va admetre que si Rubio s'hagués fet la fotografia amb uns altres colors no hi hauria hagut tan rebombori. El pecat ha estat fer-se la foto amb els colors de, l'encara, l'altre equip de la ciutat. I, a banda de populista, aquest antibarcelonisme també té dues vares de mesurar.

Rubio va cometre l'error de penjar al facebook una fotografia seva amb els colors del Barça a la final de València. El linxament ha estat immediat, sense pensar, per exemple, que aquesta temporada Rubio li va clavar uns quants gols al Barça a la Superlliga femenina. Expedient i cap a casa.

Deia abans que aquest antibarcelonisme és populista perquè, què passaria si a la final de la Champions es veu a Eva Parera celebrant un gol del Barça davant el Manchester United? Parera, filla de l'Anton, l'exgerent del Barça, assessora legalment el consell d'administració de Sánchez Llibre. I és del Barça. També li obririen expedient o la farien fora?

Trobo indignant que es satanitzi Rubio i, per exemple, el club no fes res quan Kameni es va abraonar a sobre d'un seguidor en un entrenament. Recorden el "¿quieres morir?" del camerunès. En aquest cas, no hi va haver càstig, o almenys no es va fer públic. Però clar, Kameni no anava amb la cara pintada del Barça en una final on no hi jugava el seu equip.

Ja se sap que en certs sectors blanc-i-blaus l'antibarcelonisme és un leiv motiv i el "puta Barça oé, oé, oé" un dels himnes que han fet més fortuna a l'Estadi Lluís Company, sigui quin sigui el rival de l'Espanyol sobre la gespa.

Només cal pujar a un partit qualsevol, com faig jo sovint per raons personals, i adonar-se'n de tot plegat.