14 d'Agost de 2008

Eufòria precipitada

La gran majoria de comentaristes i analistes han coincidit en festejar l'estrena del nou Barça de Josep Guardiola. Amb uns amistosos davant rivals inferiors i un únic partit oficial n'hi ha hagut prou per destacar que el FC Barcelona de la temporada 2008-09 és molt bo o, en el pitjor dels casos, serà millor que el darrer equip dirigit per Frank Rijkaard.

Així, d'entrada, Guardiola ho ha tingut molt fàcil per superar la cultura de l'esforç que hi havia al vestidor del Camp Nou. Dit això, sí, el Barça de Guardiola ha fet un futbol esperançador, però a mi em sembla que tots plegats tenim tantes ganes de que aquest projecte rutlli que ens hem deixat enlluernar massa aviat.

De l'onze que es va enfrontar al Wisla Cracòvia al darrer de la temporada anterior, només hi havia dos canvis a l'onze inicial. Per una banda, Dani Alves, i després, Keita al mig del camp. També hi era Pedro, però em fa l'efecte que poc a poc anirà perdent pes en aquest equip. Faltava Messi. Vist així, no hi ha tanta diferència entre un equip i l'altre. De fet, segur que molts de vostès coincidiran amb mi que el millor fitxatge que al final podia haver fet Txiki Begiristain era Samuel Eto'o, descartat abans d'hora pel club.

Una dada per a la reflexió. De tots els fitxatges que havien de canviar la cara del Barça: Piqué, Martín Cáceres, Alves, Hleb i Keita, només dos han estat titulars en el primer partit oficial del Barça de Guardiola. Per tant, queda clar una vegada més, que el problema no era tant de jugadors com de l'entrenador, un home que va permetre que l'autogestió fes i desfés en el vestidor.