23 de Març de 2010

El laportisme ha mort

El laportisme ha mort i el seu màxim exponent, Joan Laporta i Estruch, ha quedat en fals en els darrers mesos del seu mandat al capdavant del FC Barcelona.

Malgrat els títols i els èxits esportius a totes les seccions, del costat de Laporta marxen fins i tot els seus homes més fidels: Alfons Godall, company i amic des dels temps dels Maristes de Sant Joan, i Xavier Sala i Martín, qui ha renunciat a prendre el relleu del vicepresident primer com a candidat continuista.

A Laporta, dintre de la junta directiva, no li queda ningú. Almenys ningú amb pes i amb il·lusió de ser el successor, perquè Jaume Ferrer, a qui ara s'agafa com a un clau roent, farà el seu camí amb o sense el seu suport explicit.

De fet, si l'actual vicepresident de Patrimoni rep la confiança dels socis a la votació del 13 de juny una de les primeres coses que farà serà signar l'acomiadament de Joan Oliver, el director general corporatiu del Barça.

El president considera que van dimitir Rosell i Soriano -en moments diferents- quan la pressió era més forta i creu que va ser víctima de la traïdoria dels dos vicepresidents. En el seu moment va fer creu i ratlla i ara no en vol saber res de cap d'ells.

Ja sabíem que amb Sandro no hi havia possibilitat de pacte. Però quedava la porta oberta amb Soriano. En el moment que Godall ho ha plantejat obertament s'ha trobat sense el suport del seu amic de sempre. Laporta tampoc perdona que Soriano saltés del vaixell just després del vot de censura de juliol de 2008. Almenys en això Laporta ha estat coherent, però a costa de dinamitar el que podia quedar de laportisme.