19 de Febrer de 2009

Ciència ficció blaugrana

Estic llegint el llibre de Jordi Badia, El Barça al descobert. He començat a fer-ho aquest dimecres, tot just rebre un exemplar al Centre Internacional de Premsa, on es va fer la presentació, malgrat no haver estat convidat. A diferència d'altres mitjans de comunicació, a mi no em va arribar un exemplar abans de la presentació per poder-lo esbombar. Ja se sap, un ha de ser fidel als seus principis, i la filtració n'és un.

A l'hora d'escriure aquest article, porto llegides gairebé setanta pàgines. Estic veritablement estorat. Hi ha més referències a Sandro Rosell i Juanjo Castillo que a Joan Laporta, per exemple. Potser per no mossegar la mà que l'ha donat de menjar?

Però el que més m'ha sorprès de tot plegat és el posat d'ofès constant que adopta Badia. Des del primer dia. Millor dit, des d'abans d'entrar al club. Excepte el president, sembla que tothom estava en contra seva. I jo pregunto: En aquestes circunstàncies una persona pot acceptar un lloc de feina?

A banda del victimisme de Badia, un victimisme que vam patir no pocs professionals de la comunicació durant el seu regnat al club, l'excap de comunicació del club cau en algunes errades. Almenys fins on he llegit. Potser n'hi ha més. Una, confondre David T. amb David Bernabéu. És el que té parlar d'oïdes... després hi ha l'episodi de la no entrevista a Constanza Echevarría... que tampoc és com ho ha explicat Badia al seu llibre.

I per acabar-ho d'adobar hi ha l'episodi de l'Speak Easy. Aquí és quan, definitivament, he pensat que estava llegint un llibre de ciència ficció. Si aquest no era l'objectiu de l'escriptor, no l'ha encertat.