22 d'Octubre de 2008

Alguna pregunta més?

Vaig començar a fer informació sobre el FC Barcelona l'any 1989. Ricard Maxenchs era el responsable de comunicació del Barça i durant anys havia estat un fan dels seus articles, reportatges i cròniques a Mundo Deportivo. Haver de treballar amb ell, perquè tot i estar a l'altra banda de la trinxera, amb Maxenchs sempre tenies la sensació d'estar en el mateix vaixell, va ser deliciós. Tractava per igual els nous i els veterans, els grans mitjans de comunicació i els petits.

Al llarg d'aquests 23 anys al club, el Barça va patir situacions complicades, tant a nivell esportiu com institucional. La tibantor entre club i mitjans de comunicació era evident. Però Maxenchs mai va permetre que això impedís a cap periodista fer la feina que li pertocava. Dit d'una altra manera, no passava factures ni aixecava el telèfon per dir que tal o qual informació no li havia agradat. Mai.

Avui en dia, aquesta és una de les feines dels caps de comunicació de no pocs clubs. Fan de comisaris polítics, de censors franquistes. Pero Maxenchs, mai. Respectava la feina del periodista perquè era també la seva. Hi podia estar en desacord, però això no era motiu per deixar-te sense una entrevista o sense l'opció de fer una pregunta a la sala de premsa.

La frase: "alguna pregunta més?" és el fidel reflexe del tarannà de Maxenchs. Així acabava les rodes de premsa, i tot i que pugui semblar una frase retòrica no ho era pas. Ara, els responsables de comunicació acostumen a tallar els informadors amb la frase: "Dues preguntes més i acabem. No hi ha més temps". Si algú gosa aixecar la veu i queixar-se per no poder fer el seu treball és molt probable que li perdonin la vida amb una mirada assassina. Amb Maxenchs, la darrera paraula era de l'informador. "Alguna pregunta més?" I si no hi havia cap més pregunta, adéu siau. Però si algú volia dir la seva, ho podia fer, per molt que patís el futbolista o directiu interrogat. El temps que calgués.

A Maxenchs el recordaré sempre i mai li agrairé prou tot l'ajut que vaig rebre de la seva part per poder treballar amb total llibertat a Can Barça.