e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

26 de Desembre de 2011

La veritat és que la primera reacció que tinc clara al començar aquest article és demanar disculpes pel primer títol ple de paraulotes que tenia previst per aquestes notes: "Iñaki, no me jodas. no me jodas Iñaki". Entenguis per paraulota "no me jodas", que no pas "Iñaki".
La segona reacció és pensar en el Rei d'Espanya, que ens van dir que duia ulleres perquè una porta li havia impactat al rostre. Ara ja sé que no. Va ser ell mateix que majestàticament es va llançar contra la primera porta que va trobar: "Iñaki no me jodas, no me jodas Iñaki".
M'he resistit a escriure sobre el gran afer Iñaki Urdangarín per raons diverses: per acumulació de temes de més interès i per vergonya torera i professional de nos estar a l'alçada de les observacions com les de Gabriel Pernau a El Periódico quan afirma "Quina necessitat en tenia?". També per una enorme mandra fastigosa de llevar-nos cada dia amb una colla de manguis, frikis i vividors que no tenen, com deia la meva àvia aragonesa, perdó de déu. I era aquest un tema fàcil i un quan escriu intenta posar-se llistons personals i professionals que el cas Iñaki no m'ha semblat que proporcionin. O potser sí.
És una pena enorme haver de malbaratar la meva energia i la de vostè, lector o lectora, per parlar d'un nou model d'espavilat, aprofitat i fenomenal cara dura en versió reial que -presumptament per a tothom excepte per la Casa Reial-, ha rebentat el rànking de perversitat, indecència i frivolitat més enllà de la rotunda afirmació del portaveu del Rei quan indica que el seu comportament no resulta "exemplar". L'alta aristocràcia sempre ha estat tremenda a l'hora de jutjar i castigar. Vegin si no el cas de les esposes d'Enric VIII que fou rei d'Angleterra i senyor d'Irlanda allà pel segle XVI. Ignoro com reaccionaria la fera tractant-se la qüestió d'un gendre però coneixent el tracte que va donar a les seves esposes no m'estranya que Isabel I passés a la història com la reina verge.
La meva resistència a escriure sobre el gendre Urdangarín s'ha reduït de sobte al conèixer un episodi transcendental d'aquesta moguda. I és la retirada, però ja!, de la seva figura de la Sala dels Reis del Museu de Cera de Madrid. Home!
Repercussions familiars al marge per la separació brutal i sobtada del jove matrimoni dels ducs del Palma i sense saber avaluar com això se li explica a la seva quitxalla, consti també que les paraules de l'advocat del duc assenyalant que el seu client estava indignat també motiven. Però una mica menys.
Segons es va sabent, Urdangarín va intentar fins i tot apalancar-se un contracte amb el tripartit a Catalunya per valor de 300.000 euros ignorant la ferma convicció republicana del llavors conseller en cap Josep Bargalló. No sé jo si el tal Millet del Palau de la Música hauria mostrat tan atreviment. Però que un aristòcrata, ni que sigui per casament, pretengui fer negocis amb els republicans és com a mínim senyal d'una ferma convicció en la força dels títols arreu del país mani qui mani.
Hores d'ara el rei Joan Carles deu estan considerant un disgust menor l'ofensa del diputat Bosch que li diu per carta que un bon grapat de catalans volen marxa d'Espanya. Al monarca li deu semblar fins i tot suportable asseure's amb el nou portaveu d'Amaiur al Congrés. I en la intimitat potser enyora aquella Espanya envoltada de nacionalismes demoníacs i portaveus independentistes de l'habilitat de Carod Rovira. Segur que troba a faltar els reportatges anglesos de Selina Scott que explicaven les sortides d'incògnit en moto pels voltants de La Zarzuela. O està desitjant trucar l'altre Iñaki, l'Anasagasti, per que el flagel•li en viu i en directe mentre prenen uns pacharans.
Ja és mala sort que per una infanta catalana que s'assenyala des del més ranci centralisme com ariet de la monarquia espanyola a Catalunya -com ho fa també bona part del cofoisme català-, aquesta surti rana, ni que sigui també per casament!
Però en aquesta història queda molt per veure i per sentir. Jo culpo el ferm arrelament genètic que té el papanatisme al centre i a la perifèria. Tots som uns papanates. Urdangarín és jove, guapo, esportista i del Barça -juas, juas, que diu una amiga meva-. I ella treballava, tocat la pera!, a La Caixa però per un euro. Pressumptament, així, qualsevol.
Sort que ha guanyat Rajoy i a Intereconomía i voltants estan tranquils sinó imaginin-se a les seves boques frases composades amb Urdangarín, Catalunya, Rei, honor, pàtria i la mare que em va parir.
Com els ho diria, tinc una mena de sensació que Urdangarín té raó al creure's innocent. ¿El duc ha estat víctima d'una penya d'assessors, ajudants i secretaris que li han aconseguit una dineral per fer de reial comercial entre els governs autònoms bàsicament del pepé? Està clar que l'home se sent profundament innocent en un entorn extens de tràfic d'influències, privilegis i conyes marineres.
Consti que no és això el que més em preocupa. El que els deia, m'inquieta que el duc Urdangarín se senti indignat. Natualment!. Però té sort que la monarquia s'ha civilitzat i demostra el seu poder d'escarni públic retirant-te de la Sala dels Reis del Museu de Cera i no tallant-te el coll com feren els besavis.
Això és per indignar-se i l'únic que el pot consolar és, doncs, Jaime de Marichalar a qui van fotre fora per molt menys amb alevosia, publicitat i carretó.
I ara, no sé perquè, em passa pel cap el que escrivia Larra. Tot plegat, Cosas de España!

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
482
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR