e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

13 de Març de 2016

SÍLVIA PÉREZ CRUZ, LA VEU DE CORALL CONTRA ELS DESNONAMENTS

 

 

Sílvia Pérez Cruz presenta les cançons de la pel·lícula Cerca de tu casa (Bausan
Films) en un disc que és, de llarg, la seva confirmació com a lletrista, compositora,
arranjadora i productora. L'artista catalana, guanyadora ja d'un Goya el 2013 per
Blancanieves de Pablo Berger, assumeix un repte immens amb Domus (Universal
Music) i alça la seva veu de corall -dura, profunda, salada, bella i mediterrània- per
denunciar el drama col·lectiu dels desnonaments.

Més enllà del toc coral·lí dels seus llavis i del rosat de les seves galtes que
dediqués el poeta Verdaguer a la seva heroïna major dos segles enrere, Sílvia Pérez
Cruz protagonitza una pel·lícula i signa un relat musical que apunta -pels seus més de
sis-cents micro-mecenes entre els quals es troba qui això signa- a material digne de
més Goyas i algun que un altre Oscar si s'escau.

¿Com denuncia aquest disc la tragèdia dels desnonaments i com es converteix
la música en altaveu de crítica i anhel d'esperança també? Per al director del film,
Eduard Cortés (¡Atraco!, The Pelayos, Ingrid i de Merlí a TV3), convertir en un musical
la dramàtica història de milers de famílies hipotecades és "una manera de donar-li una
mirada nova, més emocional, més imprevisible".

Sílvia Pérez Cruz ha confessat el vertigen i el risc que assumeix amb aquest
disc. Afirma haver-hi deixat tota l'anima, la mateixa ànima que ha declarat que a "un li
arrenquen quan li arrabassen la seva casa".

Domus conté cançons que funcionen com a obres independents alhora que
conjuminen un relat actual i esquinçador que s'inicia el 2007 amb milers de famílies
desnonades. Però també deixa el llegat de l'esperança i la il·lusió. És el combat dels
qui lluiten quan no els queda res, tan sols la dignitat. La pel·lícula, com la banda
sonora, fuig del maniqueisme i del to pamfletari. El productor Loris Omedes -tres
premis Goya i candidatura als Oscar per Balseros el 2003- destaca el compromís
social del projecte per "donar veu a qui no la té i oferir una mirada particular de la
realitat sense oblidar, per descomptat, la raó fonamental de ser del cinema: entretenir".

Gravat a Barcelona i a Sant Joan Despí i masteritzat a Boston (Estats Units),
l'àlbum conté vocació, talent i ambició suficient per convertir-se en una bomba artística
que es concentra en onze temes:

No hay tanto pan.- Cinc minuts i vuit segons de declaració d'intencions i crítica
amb el contrabaix de Miguel Ángel Be i les guitarres -acústica i elèctrica- de Sílvia
Pérez Cruz. La veu sola de l'artista, suau en la forma, contundent en la denúncia, obre
aquest tema central. Lletra lapidària i popular, eslògans de la lluita antidesnonaments
convertits en trama artística a la manera del folk contestatari dels 60 als Estats Units.
Homenatge a Chico Sánchez Ferlosio: "Hay un gallo que llora y que grita"; cant a la
solidaritat "Esta culpa no es tuya ni mía"; denúncia del cinisme d'un sistema fallit:
"discursos, periódicos, banqueros y trileros, canciones, manos y pistolas, bolsos,
confeti, cruceros y puteros"; per culminar amb la bufetada dramàtica a l'uníson d'un cor
obert, afilat i vergonyant: "Es indecente, gente sin casa; casa sin gente".

Smile and run.- Primera de les tres peces en anglès de l'àlbum. S'obre amb
una frase fosca, lúgubre, que apunta al pitjor de la tragèdia quan la protagonista perd
tota esperança: "Mi alma ya no está en tus oraciones". L'arpa de Tiziana Tagliani
tradueix l'ambient d'abandonament, malson i lamentació. La tornada tendra "smile and
smile, run and run" amb els violins de Carlos Monfort i Elena Rei resol un tema que a
la pel·lícula conté una coreografia onírica de la ballarina Sol Picó.

Todo hombre.- Els actors Lluís Homar, Pepo Blasco, Oriol Vila, Iván Benet,
Iván Messegué i Manuel Morón canten junts aquesta cançó de l'elenc masculí de la
pel·lícula. Destaca la trompeta de Félix Rossy al·ludint a un ambient nocturn i plujós. El
tema mostra el sentiment col·lectiu de decepció vital que amaga la humiliació dels
desnonaments. Cadascú intenta sobreviure com pot, malgrat les seves pròpies
contradiccions. "Todo hombre que echa a otro hombre es un hijo que echa a otro hijo".
La cançó té la seva contrapart en el relat femení de "Verde".

My dog.- Sílvia Pérez Cruz toca la guitarra espanyola. Cedeix la veu brillant i
entonada a un text en anglès per a una cançó aparentment senzilla i innocent,
romanticona i lírica però que suggereix una llàgrima galta avall. Resumeix l'anhel en el
qual es va basar l'estafa de l'especulació immobiliària destrossant la confiança social.
Aquell somni recorrent de tothom per explicar que era fàcil accedir al paradís burgès
amb una família, un gos i una casa. Però al final, la decepció majúscula: "I'm my dog
with no home".

Cerca de tu casa.- L'únic tema instrumental de l'obra amb Sílvia Pérez Cruz al
piano i fent veus sobre una harmonia circular i obstinada. Els acords segueixen una
modulació i uns enllaços sonors suaus.

Ai, ai, ai.- Carla Motis al banjo i a l´'ukelele amb la percussió d'Aleix Tobías
acompanyen aquesta peça alegre i d'esbarjo. Picades de mans i festa infantil amb les
veus d'un cor de nens i nenes a qui la pel·lícula mostra també com a víctimes de la
crisi sobrevinguda quan es trenca l'estabilitat familiar. Al final de la peça, entre el riure
infantil i la xerinola, el saxo de Sílvia Pérez Cruz com a fons un pèl més amarg.

De frente.- "Hoy estás pensando que tal vez no exista la manera de sobrevivir
tranquila" li canta Sílvia Pérez Cruz a la lluna somiant en volar lluny per escapar de
totes les penes. El tema més punyent i rodó remarcat per la viola d'Anna Aldomà i els
violins de Carlos Monfort i Elena Rei. Amb aquesta peça s'obre el tràiler del film
(http://www.cercadetucasa.org/). És l'aparador de les dissorts de la protagonista
tocada i enfonsada en la seva dignitat buscant sortir del túnel segons canta "no por ya
saber dónde dormir sino por aprender a aguantar y aguantarme".

Cuota da lua.- Lletra en portuguès, debilitat de l'autora, i ambient de lambada
amb l'acordió de Javier Pujol per substituir la peça original inassequible per culpa dels
royalties sol·licitats al productor per a la seva utilització en aquesta pel·lícula. Sílvia
Pérez Cruz, "Eu ja cantei en ingleis, ja amei a um portugueis ate a lua e a Lula
tambein", aporta tota la seva faceta com a instrumentista tocant de nou el saxo, les
guitarres i el baix. La cançó trenca l'ambient opressiu de l'àlbum i remet al màxim
moment d'alegria d'una història que malgrat tot advoca per l'optimisme col·lectiu.

Verde.- Fantàstica, positiva, poètica, surrealista en imatges i desbordant
radiografia dels sentiments de l'elenc femení de la pel·lícula amb una inspirada Sílvia
Pérez Cruz acompanyada per Lola Cruz i Gloria Cruz -la seva mare en la vida real i
compositora també-. És un tema optimista en la seva malenconia, molt de relat femení
a l'estil de Lorca i amb una ambientació de cordes que evoquen el paradís perdut de la
joventut. Canten les dones que són la base coral de la narració, les que no renuncien a
les seves aspiracions malgrat els pals que reben: "cambio cromo, culpa y pena sin
pecado concebida, reina de la morería". Per si faltés alguna cosa, Sílvia Pérez Cruz
obre la peça fent somiar una capseta de música molt evocadora.

Sí se puede.- De nou violins, viola i el contrabaix de Joan Antoni Pich per a
una ambientació musical crua que tempera el to pamfletari que requereix la peça al
film i del que fugen hàbilment els autors. Alterada amb un megàfon, una veu
masculina en lluita clama: "vecinos, acerquémonos todos a ayudar a la Raquel"; "hoy
le ha tocado a ella y mañana puede tocar a otro vecino". L'ambient de mobilització que
suggereix la història, recordant els inici del combat ciutadà el 2007, apareix nu en
aquest tall. Proclames, eslògans, reivindicacions de les plataformes antidesnonaments
són recollits amb sensibilitat i oportunitat: "Este desahucio lo vamos a
parar" clama un cor de manifestants mentre l'espectador intueix l'embrió d'una lluita
que va passar d'individual a col·lectiva amb expressions ja fetitxe: "sí se puede".

Duérmete.- Tanca l'àlbum aquesta falsa cançó de bressol amb guitarres
acústiques esquinçades, acordió i flautes. Podria ser el cant d'una mare que indueix la
seva filla a dormir i a somiar perquè s'evadeixi del drama. I pot ser la veu més
inquietant de Pepo Blasco apel·lant a no resignar-se davant tants paranys. Imatges de
nou lorquianes amb móns de dos sols, pedres que amaguen els seus peus i peixos
que parlen en francès. Expressivitat i plasticitat en el text i en la música. Avís i
anestèsia que culmina a manera d'epíleg amb el text de Domus, a l'estil gregorià: "sine
domu populus, sine populo domus, turpis est"
*.

* "Gent sense casa,,
casa sense gent,
és un error"


O el que és el mateix per obra i gràcia de la compositora empordanesa,
l'escopinada més contundent i alhora artísticament elegant a la cara d'un sistema que
fa aigües i que queda retratat al disc i a la pel·lícula: tots dos, com el corall de
Palafrugell, valuós i escàs, captivador i vermell com el vestit de l'artista a la portada de
l'àlbum i -com queda ara sí de nou acreditat- com la veu mateixa de Sílvia Pérez Cruz.
I si tot això els sembla exagerat, esperint a veure-la, o millor escoltar-la, a la pantalla
gran.

 

 

 

 

 

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
867
1
Comentaris afegits 
Edgar (Barcelona) 13-03-2016 - 22:19
La veu més magnífica del pais!!
TORNAR