e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

23 de Desembre de 2011

En definitiva tu i jo sabem, benvolgut lector, o lectora, que de l'estiu només se'n parla quan de joves s'envien cartes d'amor a les novies més antigues. O quan ens toca tancar el darrer cicle de comentaris estivals i sembla que si no parlem directament de l'estiu som gairebé insensibles al pas del temps. ¿Creieu que passa el mateix als Pirineus? ¿O allà tenen la mateixa fixació amb el desembre o el gener?

En aquest sentit els que millor ho viuen al Garraf son els veïns de les Roquetes amb aquesta mena d'original idea de celebrar el "carnaval" al juliol, Rua Summer en diuen. Que competint amb la llegenda carnavalesca de Vilanova i Sitges és d'una audàcia enorme i et permet a més disfressar-te de carioca, aborígen o flauta travessera sense passar el fred que toca en ple febrer o març. I si vas vestit d'ós, pantera rosa o extraterrestre amb la cara verda saps que et queda ve la foto de la rua però també saps que després a l'envelat...

Però tornem a l'estiu, que és on som. L'altre dia la companya -amb el seu permís- de pàgines d'opinió al DIARI DE VILANOVA, Teresa Costa-Gramunt ens deixava escrita una imatge evocadora de l'estiu... no com estació de l'any sinó com a espai mental i personal: "A la vida a vegades només hi ha un estiu, el que ens va enamorar".

Amors a banda, que en això cadascú posa i treu el que vol, pot o li deixen, l'estiu al Garraf és estiu de sol, de platja i de mar. D'un mar que apareix de cop i volta, cap a finals de juny, i es revela com a blavíssim camí de ruptura i de somni, d'inici d'una temporada nova i plena. ¿Que retrobem la infantesa, que reapostem per un futur millor? En definitiva s'apareix de bell nou aquest mar blau i extens, falsament suau i tendre. Molt capaç d'acostar-nos a la cantonada de la tragèdia si percep que li perdem el respecte ni que sigui per un moment.

Quatre dels nostres municipis del Garraf defineixen els seus límits físics i d'anhels a tocar de la saladeta aigua del Mediterrani -que sí, que Sant Pere de Ribes té també una brevíssima sortida al mar, però la té-. I el port de Vilanova, que al segle XVIII va ser la porta oberta dels vins penedesencs al món tot i la precarietat de les instal•lacions d'aleshores es manté com a recer de la futura comarca que volem que sigui i que no acabem de parir ni amb aquella fantàstica idea del Vilanova i la Geltrú: Riba, Nus i Porta: riba i port mig de la Mediterrània, nus i lligam entre Barcelona i Tarragona i porta i camí d'accés cap a l'extensa Catalunya interior.

L'estiu arriba amb Sant Joan i marxa, a Cubelles i a Sitges, amb la festa de la verema. A la Blanca Subur, cinquantè aniversari. A Cubelles, vint-i-quatre edicions enguany d'una festa que alguns varem impulsar quan pocs hi creien i que ara reviu amb la passió dels nous devots que segur li donen nous impulsos. Però el mèrit, com aquell qui diu, està en les fundadores per a les quals l'any vinent, vint-i-cinquè aniversari, caldrà tenir per elles el reconeixement adient. No fallem!!

Però anem a pams que l'estiu és el que ens ocupa. I l'estiu és mar, i ones que remullen la riba del Garraf, i les ribes són sorra fetes de record i de memòria. I com diu des de Vilanova Pere Tapias: "La mar són corsaris,
tresors imaginaris
canons, calaveres
illes, palmeres
alcohols i xivarris"

Les roques de l'espigó aturen l'embat dels corrents, que són també notícies salades d'ultramar. De passatges oblidats que les onades ens retornen per recordar-nos com canta Cesk Freixas, el de Riudebitlles:
"Tornarem a posar els peus damunt la sorra,
I escriurem que no ens prendran mai més la vida,
que donem veu a les veles quan cantem rumbes al port"

L'estiu, el nostre estiu, és el del mar que porta color de sal i de sol que pica fort. El del patinaire que envernissa les bancades o potser el del mariner que canvia l'ormeig. El de tots i el de ningú.

És a l'estiu quan més mirem el mar. És com una immensa caixa blava que guarda joies, tragèdies i records i alguna carta d'amor. I algunes llàgrimes. El mar és l'escenari del mariner que cuida la barca per hivernar-la, de la noia que guarda la xarxa de vòlei i del cambrer que retira la darrera copa del darrer vermut. A reveure, senyor! Bon hivern i fins l'any que ve!! Perque en definitiva és per aquestes platges i aquest mar del Garraf, per aquests poc més de 184 quilòmetres quadrats de terra catalana on garrics, llentiscles, i margallons saluden cada dia les onades eternes del pont de mar blava de Martí i Pol que un se sent com diuen els Antònia Font:
"I és que estic de puta mare
d'ençà que és en s'estiu,
gairebé no recordava
el que és viure tranquil"

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
372
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR