e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

15 de Febrer de 2012

En començar aquest article m'he mirat al mirall i m'he vist més sorprès, indefens i malgrat el desig de Garzón, habitant d'un món amb més por.
Aquest és un país d'abusons i han hagut de ser set, els magistrats de la Sala Segona del Penal del Tribunal Suprem, els que retirin a un, al titular del Jutjat Central d'Instrucció número 5 de l'Audiència Nacional. O el que és el mateix: Baltasar Garzón contra Joaquín Giménez García, Andrés Martínez Arrieta, Miquel Colmenero Menéndez de Luarca, Francisco Monterde Ferrer, Juan Ramón Berdugo Gómez de la Torre, Luciano Varela i Manuel Marchena Gómez.
Sense perdre el merescut respecte al Tribunal Suprem, té tela intentar fer-nos creure en la racionalitat del trident judicial que ha desbancat Garzón de la seva carrera. El ja exjutge lluita contra un atac polític, econòmic i judicial -per terra, mar i aire, com aquell que diu- curiosament en un moment clau d'estupor a Espanya: per la corrupció política i econòmica i pel renaixement del guerracivilisme afavorit per la flor i nata de la caverna hispànica. I és que jo, quan sento els líders i les lidereses de la dreta més rància brindar per l'Estat de Dret és que m'acolloneix directament i penso que el Tribunal d'Ordre Públic va seguir vigent fins al 1976, quan qui això escriu tenia ja deu anys. És a dir, abans d'ahir.
Cal escoltar a més les insignes explicacions com la d'aquell que argumenta que també a les estrelles del futbol se'ls ha de treure targeta vermella si colpegen al contrari; gairebé el mateix que dir que cal parar i multar el ginecòleg de la mare que ens va parir quan va acudir ràpid i veloç al nostre part saltant-se el pagament de la zona blava: mana el que mana, que eren ous, segons va establir Federico Trillo.
La carrera de Baltasar Garzón és la carrera d'allò excessiu, d'allò heterodox, d'allò perillosament desbordat en la interpretació de la llei. Ha registrat enormes desastres i disbarats com l'episodi contra els independentistes catalans de 1992 que va acabar amb la condemna de l'Estat Espanyol per part del Tribunal Europeu dels Drets Humans i que ha tornat a escarnir a Catalunya amb la desgavellada comparació entre el català i el mandingo per part de Jesús Dívar, president del Consell General del Poder Judicial i president del ... Tribunal Suprem.
En l'àmbit polític, potser entre els clamorosos errors de Baltasar Garzón, l'home que, segons Pilar Urbano, veia néixer el dia, hi hagi la decisió de febrer i març de 2009 d'autoritzar les escoltes a diversos detinguts del cas Gürtel amb els seus advocats pel mig. Però cal recordar el detall important que ho va fer d'acord amb la fiscalia i amb la policia i que el seu successor, el jutge Antonio Pedreira, va mantenir la decisió.
En l'àmbit econòmic, possiblement la barbaritat de Garzón és haver-se'n anat a donar uns cursos a Nova York cobrant de manera indeguda, segons els impulsors de la querella ara arxivada pel Suprem, en un cas en el qual els presumptes afectats, el president del Banc Santander, Emilio Botín, i el president del BBVA, Francisco González, van negar qualsevol irregularitat.
I en l'àmbit judicial, potser és que el ja exjutge, considerat "jutge estrella" quan el terrorisme d'ETA i del GAL, el narcotràfic, el terror islamista, la corrupció d'alt nivell i la barra de Pinochet i altres sàtrapes ens tenien fastiguejats , es va passar santament de frenada en declarar-se competent per jutjar els crims del franquisme en un país que acaba de passar-se tres pobles en els homenatges laics, i fins i tot religiosos, ¡valga'm Déu!, a Manuel Fraga Iribarne -que aquest sí que va ser part activa d'un règim totalitari com el de Franco per molt que la Transició hagi vingut a redimir-lo principalment per raons d'edat-.
En aquest país on l'heterodòxia cabreja sobremanera, qui no és amic de ningú acaba sent enemic de tothom. Baltasar Garzón ha patejat els vespers més foscos del món polític, econòmic i judicial d'Espanya fins a aconseguir una sentència absolutament injusta i impresentable.
Desconec si ara mateix Garzón sent "aquesta calma, aquesta força tranquil • la d'altres vegades" com la que confessava el 18 de gener de 1999 a seu propi diari personal. El que sí tinc clar és que la feina de Garzón declarant-se competent per investigar els crims del franquisme ha atret sobre ell el llamp definitiu de la intransigència nacional històricament alineada amb els vencedors de la Guerra Civil. Per a molts, massa, els vençuts no tenen ni el dret a considerar-se víctimes. Just el contrari que ha reclamat Garzón en la tercera i última causa vigent contra ell: !com va gosar demanar l'acta de defunció del Generalísimo Francisco Franco!
Garzón va buscar justícia per a les més de 100.000 persones desaparegudes, torturades i assassinades des del Alzamiento Nacional en un país només superat per Cambodja en el nombre de fosses comunes clandestines. I els ha donat veu i drets, i capacitat de testificar al Tribunal Suprem davant d'un país avergonyit.
I en acabar aquest article torno a mirar-me al mirall i recordo el testimoni de Maria Martín de 81 anys i de Pino Sosa de 75 anys, que van perdre la seva mare i el seu pare assassinats pels colpistes del 36. I penso que Garzón ha estat apartat del combat a favor de la dignitat dels més febles. Com ell escriu, "sense oblidar cadascuna de les tragèdies i dels horrors que ens han obligat a viure" en un país on encara molts neguen que haguem sobreviscut a 40 anys de dictadura. Però a aquests, Maria, per molt que brindin amb xampany per la inhabilitació del teu pare, ja els ha condemnat la història.

 

Xavier Grau
Periodista
grau.xavier @ yahoo.es
@ GrauXavier a twitter

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
610
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR