17 de Desembre del 2012
Amb una mans fines de llenyataire al bosc de Yogui, somrient dins el seu uniforme de membre americà de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres, amb la seva calba venerable i els seus ullets pícars, el premi Nobel d'Economia Joseph Stiglitz ha exposat a Barcelona la fi del túnel de les polítiques d'austeritat: el desastre total, econòmic i social, per a aquells que segueixin aplicant les receptes nefastes dels homes de negre.
Quan Joseph Stiglitz desplega al Palau Macaya de Barcelona els seus arguments contra tanta austeritat immoral que ha arrasat les economies del sud d'Europa i contra el fonamentalisme econòmic de les retallades, dins l'auditori d'il · lustres, convidats, estudiants erasmus de gala i curiosos interessats, es contrauen les bigues d'aquest noble edifici modernista de Puig i Cadafalch. Per mi que fins i tot els brillants brodats dels membres d'aquesta noble...
Continuar llegint...
06 de Desembre del 2012
El mascle-alfa de la literatura espanyola, Sergio Vila-Sanjuán dixit, ha caigut enamorat als peus de la protagonista de la seva última obra, El tango de la Guardia Vieja. Qui ho havia de dir! A aquest amor revelat ha decidit centrar el seu pròxim treball literari quan encara el seu nou èxit recorre les llibreries, les biblioteques i les xarxes socials. L'escriptor cartaginès projecta dedicar la seva següent novel·la a l'essència femenina, èpica i literària de la seva heroïna definitiva: Mecha Inzunza. No s'alarmin. Arribaran nous Alatristes, però potser ja no seran el mateix a força de compartir tirada amb aquesta hereva d'un imperi d'aigües minerals que ens col·loca a tots davant el mirall de la vida, de l'amor i de la memòria. Al seu creador el primer, la qual cosa apunta amb més perill en una història que la pròpia editorial Alfaguara...
Continuar llegint...
15 de Febrer del 2012
En començar aquest article m'he mirat al mirall i m'he vist més sorprès, indefens i malgrat el desig de Garzón, habitant d'un món amb més por.
Aquest és un país d'abusons i han hagut de ser set, els magistrats de la Sala Segona del Penal del Tribunal Suprem, els que retirin a un, al titular del Jutjat Central d'Instrucció número 5 de l'Audiència Nacional. O el que és el mateix: Baltasar Garzón contra Joaquín Giménez García, Andrés Martínez Arrieta, Miquel Colmenero Menéndez de Luarca, Francisco Monterde Ferrer, Juan Ramón Berdugo Gómez de la Torre, Luciano Varela i Manuel Marchena Gómez.
Sense perdre el merescut respecte al Tribunal Suprem, té tela intentar fer-nos creure en la racionalitat del trident judicial que ha desbancat Garzón de la seva carrera. El ja exjutge lluita contra un atac polític,...
Continuar llegint...
31 de Gener del 2012
En aquesta Europa i aquesta Espanya, llegiu ESPN des de l'última punyalada per l'esquena de Standard & Poors robant-nos
aes, passem de la bombolla immobiliària a perdre el pis, l'adossat i el nínxol en un obrir i tancar del telenotícies i aquí ningú piula. Espanya és un país fantàstic on, com va dir Borges, no es parla millor castellà sinó que es crida més. Seria en els seus temps perquè si fos avui, ara i aquí caldria tornar a cridar, com Labordeta,
"A la merda, collons!" I fer-ho constar, igualment, en el Diari de Sessions del Parlament espanyol.
Aquests mateixos personatges als quals no coneixem ni triem i que han aparegut com a nous déus de l'olimp planetari que la globalització de l'especulació ha convertit en un casino sideral dicten i qualifiquen situacions que ofeguen la vida de milions de persones al...
Continuar llegint...
23 de Gener del 2012
Primer, vagi el meu record a les tretze víctimes mortals i vint desapareguts del naufragi del Costa Concòrdia. Morts amb qui el capità Francesco Schettino ja ha confessat que haurà de viure tota la seva vida per raons que només ell coneix. Perque sap que aquest mateix mar de Tirrè és ple de fantasmes que no abandonen ningú fins a la fi de l'eternitat. Menys encara en aquest any del centenari del naufragi del Titànic.
La pregunta a l'inrevés podria ser: ¿ha salvat el capità a la majoria llarga dels 4.200 passatgers i tripulants de la nau o estava fent l'ase mentre el vaixell es va estampar contra les roques de la costa de Giglio?
I la clau: no sabem el què va enfonsar el Costa Concòrdia però sí sabem el com.
Aquesta tragèdia és l'última comprovació de la fragilitat de l'home a terra i al mar, de la voracitat del turisme de masses i de...
Continuar llegint...
17 de Gener del 2012
Coneixent la teva gent de Ribes, Josep-Lluís, a la teva memòria no li faltarà res ni ara a cop calent ni amb el pas del temps, que és, en definitiva, el que als historiadors com tu amb encert us preocupa i gràcies a aquesta debilitat ens conserveu la memòria.
Josep-Lluís Palacios, ferm amant de Sant Pere de Ribes, del Garraf, de Catalunya i de la seva gent ha mort aquest cap de setmana , 15 de gener de 2012, deixant sense apuntador, com a mínim, a tres generacions de ribetans.
Hi ha persones que només poden fer el que fan i n'ha ha d'altres, afortunades, que tot el que fan desemboca en el que desitgen fer. Són, com en Palacios, virtuosos del seu temps, del seu saber i de la seva vida a qui no hi ha malaltia -per molta insistència- que aconsegueixi destorbar del seu rumb.
Muç Vall ha recordat en Josep-Lluís Palacios com un gran seductor que feina de la seva paraula la seva principal...
Continuar llegint...
26 de Desembre del 2011
La veritat és que la primera reacció que tinc clara al començar aquest article és demanar disculpes pel primer títol ple de paraulotes que tenia previst per aquestes notes: "Iñaki, no me jodas. no me jodas Iñaki". Entenguis per paraulota "no me jodas", que no pas "Iñaki".
La segona reacció és pensar en el Rei d'Espanya, que ens van dir que duia ulleres perquè una porta li havia impactat al rostre. Ara ja sé que no. Va ser ell mateix que majestàticament es va llançar contra la primera porta que va trobar: "Iñaki no me jodas, no me jodas Iñaki".
M'he resistit a escriure sobre el gran afer Iñaki Urdangarín per raons diverses: per acumulació de temes de més interès i per vergonya torera i professional de nos estar a l'alçada de les observacions com les de Gabriel Pernau a El...
Continuar llegint...
26 de Desembre del 2011
A Durban a aquesta hora plou lleugerament i el termòmetre assenyala vint graus. Al meu poble, Cubelles, Barcelona, el termòmetre no passa dels onze graus. La brisa del mar impregna l'ambient d'humitat i fa un fred que pela.
Però al mig del parc, al centre just, sota la potent il.luminació de dues altíssimes columnes de focus, una parella de joves riu i s'abraça. No pel fred, crec. Per l'excusa del fred, segur.
Max, el llaurador negre, s'acosta corrent a tafanejar. Entre ambdós cossos -ella amb un xandall vermell molt cridaner, ell amb caçadora marró- no hi cap ni l'aire gelat. El mòbil sí. Els adolescents d'avui han inventat la nova fórmula de la intimitat globalitzada: consisteix a compartir el filet amb el nuvi o la núvia, o l'inrevés, i retransmetre-ho en temps real al món però bàsicament a @juani, @pedromari, @carles i en cas de dubte a @...
Continuar llegint...
26 de Desembre del 2011
Des de ben lluny les banderoles anuncien un espai obert, de fira, de diversió i d'oportunitats. És l'última moda en la decoració i anunci de grans espais per a la venda de vehicles. Cotxes i camions, especialment. Ben situats a peu de carretera, aquests espais reuneixen models per a totes les butxaques i aspiren a tenir el cotxe ideal per a cadascú.
Grans, petits, familiars, d'últim model i fins i tot elèctrics. Malgrat la dificultat, encara, de trobar espais on endollar el flamant vehicle respectuós amb l'entorn, aquesta grans macroserveis de l'automoció ofereixen més d'un ganga.
Ben arrenglerats, nets, impecables, els cotxes ocupen un espai ampli i còmode per a circular-hi entremig. Coberts de cartells immensos, sempre en blau i blanc, amb el reclam claríssim: oferta, oferta, oferta. Ara per ara la filera dels cotxes més antics, els de segona mà, sembla que atrauen més...
Continuar llegint...
23 de Desembre del 2011
Vagi per endavant que sóc militant socialista i regidor del PSC al fantàstic poble de Cubelles. I que penso que no és el mateix fer campanya política que vendre donuts, coca-cola o gambes de Vilanova.
El principal encert del PSC en aquesta campanya ha estat retirar immediatament l'anunci ja famós dels maquinis que ha ofès, i amb raó, la ciutadania en general. No m'amagaré quan vegi un mestre, una metgessa, un infermer o una assistent social però sí cal que formalment demanem disculpes.
És un anunci tan simplista, tan inoportú, tan fàcil i tan mentider en la seva representació gràfica com ho és, en general, l'acolorida publicitat comercial més previsible. Perquè tots sabem que no existeix la millor cervesa del món, que evax no és un manual d'equitació, que quatre gotes de fairi no buiden la pica i que els nens no venen de Paris....
Continuar llegint...
Rss