30 de Juliol de 2016

L’endemà de l’atemptat a Niça del 14 de juliol, l’aviació francesa va bombardejar Raqqa, una ciutat del nord de Síria que passa per capital de l’Estat Islàmic. Però després de mesos d’atacs, que van començar arran dels atemptats a París del novembre passat, aquesta vegada va haver-hi dues novetats. La primera: es van fer un munt de morts, un centenar llarg: fins llavors només havien estat esgarrapades a la pintura. La segona, els mitjans de comunicació francesos van parlar de forma expressa de venjança.

Són raons relatives, és clar. Perquè res ha canviat. Res del problema de fons. Cap resposta militar clàssica aturarà atemptats terroristes que, en determines circumstàncies, podrien ser considerats actes de guerra, però que tenen mala solució a cop de bomba: a qui té el mateix menyspreu per les vides pròpies que per les alienes, i per motius igual d’inconsistents, és més aviat difícil convèncer-lo de res, ni a bones ni a males.

Però és més: és equivocar-se de problema. I no és un error d’objectiu al qual apuntar les armes, no. No és tampoc el sarcasme amb el qual comentàvem aquí que potser el que caldria bombardejar eren les banlieues de les quals sortien els autors de les matances. Bé, això si la represàlia tenia una pretensió mínimament coherent. Però com es tracta de fer veure que es fa alguna cosa, i no de fer res realment, si més no res útil i eficaç, al final s’entra en una dinàmica de cops i contracops, clàssica en qualsevol guerra des de la nit dels temps. És més retòrica que una altra cosa, amb independència que tingui efectes materials, però cobreix necessitats psicològiques que afloren en aquesta mena de situacions.

Dinàmiques tan estèrils com poden esdevenir aquestes, obliguen a fer-se dues preguntes incòmodes i inquietants. Potser tres.

La primera és fins on pot arribar-se. És evident que aquesta colla de l’Estat Islàmic, siguin qui siguin, no necessita excuses per fer salvatjades, tot i que pugui agafar-se qualsevol reacció del món occidental com a pretext. La qüestió és fins on arriba el món occidental. Què passarà el dia que la salvatjada sigui especialment greu? El dia que l’atemptat de torn no deixi un o dos centenars de mors, sinó uns milers (1). O que tingui una naturalesa especialment agreujada (2).

En aquest supòsit, el país ferit s’aconformarà amb tirar una dotzena mal comptada de bombes de les de tota la vida a algun llogarret perdut a deserts remots o muntanyes llunyanes? S’aventurarà a una acció terrestre de resultat previsiblement catastròfic? O recordarà que té armes nuclears, com és el cas precisament de França, i perdrà el món de vista? És sobrer considerar que una resposta desencaixada, en una circumstància extrema, pot ser fruit més de la desesperació, o de la por, que de la maldat?

La segona qüestió antipàtica és que el cost econòmic de les bombes tirades a racons perduts de Síria per l’aviació francesa, sumat al de la benzina dels avions, alguna cosa, encara que poca, hauria fet per corregir les profundes desigualtats que fan d’alguns barris l’ecosistema idoni perquè hi floreixi el que hi està florint.

I aquí ve la tercera qüestió enutjosa. El problema de les banlieues de París, o tants altres llocs com el barri de Molenbeek a Brussel·les i altres a moltes ciutats europees, no és d’immigrants que no volen integrar-se, sinó d’europeus de tercera generació que se senten europeus de segona categoria perquè el color de la seva pell, la seva religió, de vegades professada molt tèbiament o gens en absolut, o el fet de dir-se Mohamed o Abdul, no els pot penalitzar més.

Fins que algun dia algú els xiuxiueja a l’orella que la seva vida, que el seu país de naixement no valora per a res, és en canvi valuosa per a alguna divinitat que li premiarà el sacrifici amb una existència paradísiaca en el més enllà. Lamentablement, que hi ha qui es creu ximpleries d’aquest calibre està a la vista.

El plantejament és antipàtic, però no té res a veure amb el bonisme. En absolut. És més fàcil. Algú es creu, de debò, que algú esdevindria màrtir si tingués res a perdre? Que algú sacrificaria la seva vida, si considerés que aquesta val la pena, per promeses imprecises i en absolut objectivables de qualsevol paradís? Que algú s’embarcaria en històries de no dormir si portés una existència normal, fins i tot avorrida de tan còmoda?

Hem d’admetre que, per descomptat, sempre hi haurà exaltats disposats a fer-la grossa en nom de les creences més absurdes. I encara que facin vida de marquès, que a aquestes pel·lícules s’hi han apuntat fins i tot milionaris, o això ens diuen. Del que es tracta és de minimitzar un risc molt evident. Mai podrem aturar un boig, però el nombre d’aspirants a la palma del martiri (indeterminat, tot i que probablement alt) pot ser minvat amb una mica més d’”egalité” i de “fraternité”.  

Ja és trist que a llocs on han fet revolucions per tan nobles conceptes, haguem d’apel·lar-hi ara per qüestions pràctiques i no d’estricta justícia. Però no oblidem que la justícia, més enllà de consideracions morals, és enormement pràctica. Tampoc una antiga màxima bèl·lica, segons la qual a la guerra s’hi va amb tot el que es té a mà. Inclosos els deures fets. Corregir errors i començar a fer les coses bé no garanteix resultat immediat, és veritat, però no ho menyspreem, que l’eficàcia de tirar bombes ha palesat ser més aviat minsa.



(1). No és una hipòtesi descabellada. L’11-S va deixar als Estats Untis uns 3.000 morts.

(2) Preferim no donar idees. No obstant, no podem obviar que una part important de la por que fa tot plegat és l’extrema facilitat amb què poden ser comesos aquests actes. A Niça vam veure que no cal tenir cap arma, ni tan sols un ganivet de cuina, per fer una matança.