e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

03 de Gener de 2015

Aquest 31 de desembre han baixat la persiana un seguit de comerços emblemàtics i amb història. I no tan sols a Barcelona, per molt que l’aparell mediàtic del país sigui incapaç de veure-hi més enllà del Llobregat o del Besòs, si no és, i de tant en tant, l’Empordà. Deu ser que encara hi ha classes, fins i tot en l’adversitat o la desgràcia. La causa ja la deuen saber. Ha acabat la pròrroga de 20 anys dels lloguers antics per als locals comercials. Amb els nous preus que els propietaris poden exigir a partir de l’1 de gener, hi ha negocis familiars i tradicionals que simplement no poden funcionar.

És molt lamentable, sí, però saben què en penso? Que s’ha perdut llastimosament el temps, i per part de tothom. I mira que 20 anys era un termini ampli, fins i tot generós, perquè tothom pogués fer les seves previsions. Fins i tot per arribar a acords satisfactoris per les dues parts, que tot i renúncies òbvies haurien permés la continuïtat de l’activitat i dels mutus guanys.

I escoltin, no és que jo tingui res en contra que el propietari d’un local rendibilitzi el seu patrimoni en condicions de mercat. En absolut. Tampoc del fet que cal alguna regulació que protegeixi els llogaters d’abusos i arbitrarietats no tan infreqüents. Quedi clar que el mercat no és dolent per ell mateix, sempre que hi hagin unes mínimes regles.

Encara tinc menys en contra que una ciutat o un país tingui singularitats, també les comercials, atractives per al turisme o, per descomptat, per als consumidors locals. I que valgui la pena protegir-les. És veritat: els comerços afectats seran substituïts per hamburgueseries o per franquícies insípides i prescindibles, de forma que no hi haurà cap diferència amb qualsevol altra ciutat del món i acabarem perdent turistes i calers. A banda de perdre també una forma i un estil de vida, que són actius menys visibles com a tals i, no obstant això, importants. No sé si per als turistes, però potser per als que som d’aquí.

No, no ha estat un problema de falta de temps, sinó de falta de voluntat. Ni propietaris, ni llogaters ni l’Administració s’hi han posat fins que el mal ja no tenia remei. No voldria reduir-ho, però, a una història de bons i dolents, perquè aquest mal està molt repartit.

No dubtin que hi ha hagut propietaris, d’aquells que pinta el tòpic, que han preferit esperar 20 anys perdent diners, però fregant-se les mans per les xifres de traca que s’estan pagant malgrat la crisi, si el local té una ubicació estratègica. Quants d’ells han pagat una indemnització per facilitar la sortida del llogater i poder començar a cobrar abans els lloguers estratosfèrics? Era una simple inversió, fins i tot ràpidament amortitzable... O quants han arribat a un acord per prolongar el contracte, ni que sigui uns anys, a canvi d’un lloguer més alt, però “raonable”?

Però tampoc siguem il·lusos. Quants establiments han decidit apurar al màxim la situació perquè els sortia molt a compte, i el dia de demà ja plorarem a veure si fent pena i apel·lant a la història ens salva la campana o encara ens cau un pessic? Quants haurien acceptat la indemnització de la qual parlàvem en el paràgraf anterior, sobretot si era per reinvertir-la en aixecar de nou el negoci a un altre lloc en condicions de mercat?

Al final, resultarà que ens pensàvem que alguns comerços eren rendibles gràcies a la qualitat de la seva oferta, el bon servei i, perquè no dir-ho, una ubicació privilegiada, però no, eren viables únicament perquè el principal cost d’un negoci, si més no a una gran ciutat, era, en el seu cas, una ganga. És més, em pensava que haver establert uns mínims en matèria de lloguer no era per “subvencionar” indirectament uns determinats empresaris. Creguin-me que em dol haver de dir aquestes coses, però certa hipocresia no em deixa indiferent.

I ara volen un acudit dolent? Doncs que algunes d’aquestes preguntes antipàtiques eren retòriques. Resulta que els que més ploraven pel molt que es perdia s’havien buscat la vida i ho tenien solucionat. Amb acords dels que esmentàvem anteriorment o amb tot a punt per obrir a un altre lloc, ni que fos a un lloc més car i menys “cool”. Benvinguda la continuïtat dels negocis, faltaria més. Aquí el tema és que ho hem sabut llegint el diari del 2 de gener. És la prova del nou de la hipocresia i les llàgrimes de cocodril. Qui deia allò del lloro i afegia: “Que no me los engañen”?

Ep, cadascú haurà fet els seus números i elegit la millor opció per als seus interessos. Només dic que potser sobraven certs laments. Eren falsos.

Ara, tot s’ha de dir, per hipocresia la de l’Administració. Està molt bé que fem catàlegs d’establiments històrics i que els protegim amb mesures de tota mena. Fins i tot amb la suspensió de llicències per dificultar els traspassos. Però a aquestes hores solucionarem res? I consti que un servidor no té com a prioritat no emprenyar els propietaris dels locals. Però de debò: a les altures que estem de la pel·lícula, i havent tingut 20 anys de termini, estem segurs que qualsevol cosa que fem no ens la tombaran de carrer els tribunals?

És que em poso en el lloc del jutge a qui li pugui tocar la broma. Vostès que han tingut 20 anys per solucionar el problema i no han fet res, volen que ara els ho solucioni jo? A ciutats com Barcelona s’anuncien plets, que ja veurem com acaben. Però vigilem, no fos cas que algú, a banda de fer el negoci de la seva vida amb el canvi de llogater, no acabi cobrant encara una indemnització de l’Administració per alguna mesura beintencionada que pugui ser considerada il·legal.

Tanmateix, l’autèntica hipocresia de l’Administració no està en voler posar pedaços en l’últim moment. És que no resulta creïble parlar de preservar el comerç amb pedigrí quan un s’ha fet l’orni davant la proliferació d’un comerç de baixíssima qualitat al centre de ciutats com Barcelona. No és que servidor critiqui les botigues de souvenirs low-cost, o les “joieries” de dos o tres euros la peça, que el sol surt per tothom cada matí. És que fan de mal lligar amb segons quins discursos.

Hi ha un problema de fons afegit, de model comercial més pendent de consideracions polítiques que econòmiques. Portem dècades fent política comercial sense pensar en els consumidors, perquè els partits o no volen perdre vots en caladors electorals que consideren seus, o es tiren les associacions de comerciants pel cap, segons el moment i conveniència.

És més, tant parlar del model català i d’abusar de tòpics com la proximitat, el quilòmetre zero i el botiguer amic, i encara no sabem què volem ser quan siguem grans. L’espectacle d’aquesta campanya nadalenca, amb comerços tancats a Barcelona en festiu, mentre als municipis propers eren oberts i fent calaix, ha estat la conseqüència de no haver volgut triar entre els turistes i els residents locals. O sí, però engegant-nos un treu al peu. Ves si aquest empatx no és indicatiu que la inacabable controvèrsia sobre els horaris comercials no és en realitat una excusa.

La Rambla de Barcelona és un mirall de país, molt especialment en aquestes qüestions. L’escriptor William Somerset Maugham va dir que era el carrer més bonic del món. Potser exagerava. Avui molt difícilment podria sostenir l’afirmació. Entre tots l’han matat i ella sola s’ha mort. Fins i tot el Liceu, on se suposa que hi ha un cert nivell cultural, va ser capaç de fer la seva botiga a un soterrani fora de la vista del carrer. Al carrer més transitat de Barcelona...

Mentre atrocitats conceptuals com l’anterior eren consumades amb tots els permisos i llicències, saben quines eren les preocupacions municipals sobre la Rambla? O més ben dit, les dels partits amb representació municipal? Les d’uns, salvar de l’esclavatge els pardals de les desaparegudes parades d’animals (desaparegudes amb raó, per cert). Les d’uns altres, que es venien massa barrets mexicans i poques barretines i figures de la Moreneta. Les dels tercers, farcir-la de disseny postmodern i unificat, tant unificat que totes les terrasses serveixen la mateixa paella prefabricada i idèntica sangria a preu de gran reserva. I encara uns altres, esvalotar l’escàs comerç de tota la vida supervivent.

Que ara la patata calenta li hagi petat a les mans a qui durant dècades va ser considerat el partit dels botiguers és més una paradoxa que un acte de justícia poètica. Recordin que quan Minoria Catalana (encara es diuen així?) influïa molt a Madrid va aconseguir precisament la famosa pròrroga dels 20 anys en la llei d’arrendaments urbans de 1994. No va ser una mala mesura, no. Però les coses no són bones o dolentes per elles mateixes, sinó pels motius pels quals es fan. Va ser per motius de models de ciutat, per introduir salvaguardes justes en el mercat de lloguers, per aconseguir algun guany per als consumidors, per resoldre un problema? No, per fer contenta la seva parròquia.

Per això, i només per això, aquesta patata calenta adquireix el perfil d’un acte de justícia poètica. Però fins i tot quan la crítica podria ser si no injusta, sí discutible, no renunciem al sarcasme: una ciutat anuncia que convertirà el seu carrer més cèntric en un eix cultural..., i l’endemà tanca l’última llibreria que hi quedava...

Tenim el país que ens mereixem. Però en això dels lloguers antics estàvem avisats. Hem tingut dues dècades per actuar, a tot arreu, però també aquí, i no ho hem fet. Segurament perquè no ens ha interessat. Aquest gener tenim un país una mica més maltractat pels de fora i una mica més malservit pels de dins.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1200
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR