e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

30 de Maig de 2014

Una de bons i dolents

 

 

No tinguin el més mínim dubte que comdemno la violència injustificable d’aquests dies a Sants. Afegeixo que l’autoritat té, de forma genèrica i en principi, el meu total suport. No m’hauria de posar la bena abans que la ferida, i menys per convèncer lectors que et diuen filoetarra per preguntar si tot s’ha fet bé, o fatxa per defensar que en certes situacions el que toca és fer anar la porra... Però mirin, intentes ser racional i raonable i t’acaben menjant la moral.

No, intentar explicar perquè passen les coses no és justificar-les. Jo no hi renuncio. I en particular, rebutjo l’argument que el que cal ara és comdemnar el vandalisme i que les anàlisis ja les farem després. I ho rebutjo perquè un cop passa la tempesta, aquí no s’analitza res de res. Creuen que certs episodis es van repetint contínuament i periòdica perquè s’ha analitzat gaire a fons el que passa i perquè passa?

I que consti que comdemnar actes violents com els de Sants és l’única opció decent. Però quedar-se només en això no aporta solucions, si no ens passa que els actes de fe, els escarafalls i l'estripada de vestimentes, siguin usats per fer veure que es fa alguna cosa.

Aprofito per dir que no em serveixen les anàlisis d’alguns tertulians que, com em deia un amic al Facebook, viuen a un pis de la Vila Olímpica o de la Barceloneta amb vistes al mar. Tampoc les de determinats periodistes als quals se’ls ha acabat una implícita simpatia cap als antisistema quan ha estat cremada una unitat mòbil de TV3.

Anem per parts. Els aldarulls no són exactament un mirall de la crisi, sinó més aviat un pretext. Hi ha un grup de troglodites, sembla que no gaire nombrós, que es veu més amb cor de tirar pedres (que tiraria de totes formes) emparant-se o buscant coartada en el malestar general. Però no ens enganyem: el malestar social existeix i és profundíssim. I pot petar per on menys t’ho esperes: aplaudint uns vandals i xiulant la policia, o alegrant-se a Twitter d’un assassinat. 

Són terroristes els que actuen així? No, són persones molt cansades, no necessàriament desesperades, per la situació. No desil·lusionades, sinó cremades, per decisions difícils d’entendre i per la percepció d’uns privilegis oligàrquics, polítics i financers, mentre les persones se senten abandonades a la seva sort.

I s’equivoquen moltíssim en les formes i el plantejament, fins al punt de fregar el delicte o de caure-hi directament, però en una cosa no els falta raó: desprès de la catàstrofe immobiliària que ha viscut aquest país, fruit de la cobdícia i un engany generalitzat, que estem pagant tots mentre els més culpables gaudeixen d’una jubilació d’or, el gran problema és una casa ocupada? I no és que estigui en contra de la propietat privada, ni a favor de desobeir les sentències dels tribunals. És més, l’esclat de la bombolla i el fenomen okupa són coses diferents i una no justifica l’altra. Jo l’únic que dic és que hi ha contextos que propicien determinades reaccions.

En realitat, el més sorprenent és que les reaccions no hagin estat encara pitjors. Potser és que no estem prou desesperats o que, malgrat tot, no hem arribat a la fase en la qual no tenim res a perdre. Poc abans dels fets de Lleó, amb uns amics comentàvem que arribaria un moment que la gent més desesperada s'acabaria agafant la justícia per la pròpia mà en comptes de tirar-se pel balcó. Després del que va passar a Lleó, encara hi havia qui respirava, alleujat, perquè havia estat una qüestió de fetge...

I després hi ha coincidències que són autèntiques metàfores de la desconnexió de la política amb el carrer. Mentre a una punta de Barcelona escombraven les cendres de la tercera nit d’avalots, a l’altra punta s'aprovaven regals fiscals per uns casinos que funcionaran en un parc d'atraccions dels de l'estil de l'època gloriosa de la totxana. Sort que havíem de canviar el model econòmic i no repetir errors.

Anem ara al cas de Can Vies. Donar suport a l’actuació de l’autoritat no implica ocultar que la situació s’ha gestionat horrorosament malament. Rellegeixin, si us plau,  el que he escrit en el primer paràgraf d’aquest article. Quan volen les llambordes i els còctels molotov, l’única resposta possible és l’ús de la força. Però es van exhaurir prèviament totes les possibilitats d’evitar un ball de bastons? Potser sí, però si va ser així, no ho sembla.

És que fins i tot no sembla que la força s’hagi usat de forma efectiva i eficaç. Els bretols ho són molt i estan ben organitzats, sí. Però no és la primera vegada que tenim la sensació que els Mossos queden superats. Si és falta de mitjans o de direcció, això no és culpa dels agents a peu de carrer, malgrat el molt que s’agafen a pit la més mínima crítica. Però la impressió resultant, sigui de qui sigui la culpa, és que les coses no s’acaben de fer bé.

Resulta tan difícil posar fi a l’activitat d’un grup violent multireincident que, pel que llegeixo, no passa de les 100 persones? He de reconèixer que no ho sé. I potser no és tant qüestió de la policia, i fins i tot dels tribunals, com de les lleis. Sí que tinc clar que no ajuda gens que els brètols puguin camuflar-se en el descontent provocat per la crisi, aquest sí que sobradament justificat. Però quatre tòpics sobre bons i dolents no resoldran el problema.

Per acabar, i disculpin la longitud d’aquest article, cal afegir algunes consideracions sobre justificacions i explicacions. El conseller d’Interior deia al Parlament que, vist el que ha passat a Sants, no era la policia qui s’havia de justificar. I té raó en l’apreciació. Però la perdria si pretengués elevar-la a categoria general. Justicar-se no, però explicar-se, que no és el mateix, per descomptat que sí.

En un país democràtic, l'autoritat és qui més explicacions ha de donar de l'ús de la força. És la torna de tenir el monopoli del seu ús. La policia no és un món a banda. I dir-ho no és expressar desconfiança. Tot el contrari, és voler mantenir-hi la plena confiança sense interferències que l’enterboleixin.

Hi ha coses que si les fan els vandals, la seva credibilitat (la poca que puguin tenir) no queda disminuïda en absolut. Però determinats extrems són devastadors per la confiança que necessitem tenir en la policia i en l’autoritat. No és el cas de Sants. És el cas que, davant d’un incident amb conseqüències greus, es donin fins a set versions diferents. Preguntar quina és la bona no et converteix en un antisistema perillós.

Ja sé que tot això són qüestions molt antipàtiques i que trepitgen ulls de poll. No cal que em diguin que no parlaria així si m’haguessin trencat els vidres o cremat el meu negoci, que ja ho sé. Jo parlo d’una altra cosa, si ho volen entendre. I tinguin present una cosa: la confiança no és acrítica.

És veritat que amb passamuntanyes no pot defensar-se res democràticament. A cops de roc, encara menys. Tinguem clar, no obstant, que hem de fer millor les coses. I que hi ha un problema de fons, que va molt més enllà de Can Vies i de Sants, i fins i tot d'uns salvatges que aprofiten l'avinentesa per fer la gresca que els va, que no es resol únicament a cops de bastó.

 

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1009
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR