e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

04 de Setembre de 2015

 

Aquest agost ha fet deu anys del desastre del Katrina. Els Estats Units ho han commemorat amb aquella gràcia per l’espectacle que fa que un país tan admirable per moltes coses, ensenyi la seva cara més hipòcrita. He vist per televisió Barack Obama a Nova Orleans, fent el que encara li surt tan bé: no resoldre realment res, però fer-se boniques fotos i millors discursos. Que l’al·legat sigui justíssim, no treu que tot sigui pura retòrica. Quin govern nascut en circumstàncies tan boniques, tan malaguanyat...

El millor que pot dir-se d’Obama en matèria de desastres naturals és que l’huracà Sandy, que va colpejar Nova York la darrera setmana d’octubre de 2012, no va agafar ningú amb els pixats al ventre. Segurament va ser casualitat que en aquell moment hi hagués una campanya electoral en la qual el govern es jugava la reelecció. I és que no hi ha res com una crisi ben administrada... Però no en fem sang, que, quan la relació de víctimes mortals és de 1.833 a 285, quan en el segon cas la població afectada és set vegades superior..., doncs no saben la sort que han tingut els ciutadans del segon supòsit. Millor per ells.

Les commemoracions del desé aniversari del Katrina van insistir en tots els tòpics que ja vam escoltar quan l’huracà va deixar amb el cul a l’aire les vergonyes del que diuen que és el país més poderós del món. Se’n recordaran, segurament. Tot allò de les persones negres de Nova Orleans, abandonades a la seva sort... La imprevisió era de l’altura d’un campanar, impròpia del país que lidera el món, o això pretén, però la injustícia era encara pitjor, oi?

Tanmateix, eren tòpics falsos. No era ni imprevisió ni injustícia. Però no s’escandalitzin, que no es tracta de ser políticament incorrecte, sinó de tocar el guitarró. Amb mala intenció, si volen, però per posar el dit dins de la nafra, i amb fonament sobrat. Per això podem dir que hi ha dues coses fonamentalment falses.

La primera, és rotundament fals que els Estats Units no estiguessin preparats per encaixar un desastre natural, perquè tot va funcionar perfectament. Sí, sí: va funcionar perfectament el sistema existent a aquelles contrades, segons el qual se salva qui pot fer-ho pel seu compte i qui no, és el seu problema. Campi qui pugui, se’n deia i se’n diu.

I la segona, en particular és del tot fals que la població negra de Nova Orleans fos abandonada a la seva sort. Va ser abandonada tota la població pobra, també la blanca. La població amb recursos i mitjans, inclosos els negres rics, es va salvar tota. Per compte propi, com dèiem. Una altra cosa és que al país que diuen que és el de les oportunitats i els somnis, hi hagi proporcionalment més negres pobres. Un simple detall tècnic...

La traca final, per a qui li agradin els acudits dolents, és que, mentre Nova Orleans s’inundava, la Guàrdia Nacional de l’estat de Mississipí estava desplegada a Iraq, on algun croat de la lluita per la llibertat havia decidit que les seves embarcacions serien útils per patrullar el Tigris i l’Eufrates.

Ja veuen. Una societat, o si més no el seu govern, que volia imposar la democràcia, si calia a canonades, fins i tot a qui no la volia, mentre dividia en primera i segona classe els seus propis ciutadans... Uns mesos abans, el tsunami del dia de Sant Esteve a l’Índic ens havia fet pensar que hi havia una diferència entre països davant d’una desgràcia. No era exactament entre països pobres i països rics, sinó entre països no preparats pel fet de ser pobres i països preparats pel fet de ser rics. El tsunami de març de 2011a les costes de Japó ho va confirmar. Però el Katrina i el que va passar a Nova Orleans van fer palesa una altra cosa: que al país més ric del món hi havia tanta injustícia com al més pobre.

Com a part d’aquesta monumental hipocresia, una pel·lícula, “Lo imposible”, no va ser tan sols el principal èxit del cinema espanyol de tots els temps, sinó també la producció europea que més ha triomfat mai als Estats Units. S’imaginen a quina ciutat americana aquest èxit va ser major? Potser perquè hi havia coses que encara estaven fresques? Podria ser. Però tinguin present que s’ha de tenir molt valor, o ser un immoral, per plantejar un final feliç en una tragèdia com la de l’Índic, on van morir centenars de milers de persones. Per molt que la trama es basés en fets verídics.

Una reflexió gens sobrera és perquè commemorem els aniversaris de les desgràcies. El més fàcil és argumentar el record a les víctimes. I sí. No és tota la realitat, però sí una part, important, de la realitat. Evidentment, l’impacte emocional explica també una altra part de la qüestió. I malgrat l’amplificació extrema que de qualsevol fet, petit o gran, en fan avui els mitjans de comunicació, no cal que la tragèdia sigui numèricament important. De vegades, un fet aïllat, que afecti relativament poques persones, pot representar una commoció brutal (1). Però sí que és cert que, icones a banda, com el nen ofegat a una platja, hi ha sentiments com el de la solidaritat que es disparen quan les víctimes es compten per milers (2).

Però hi ha un factor que no hauríem d’oblidar i que és la mala consciència. La mala consciència davant de les desgràcies evitables. Fins i tot les evitables si la solidaritat s’hagués exercit abans i no després: hauria estat menys èpic i ens hauria fet sentir menys estupends, però potser hauria estat més eficaç... Potser parlar de les persones negres abandonades a Nova Orleans ens consolava del fet que als balnearis tropicals de l’Índic van morir proporcionalment més nadius que turistes occidentals. Entre altres concloents motius, perquè els turistes que van ser-hi a temps van poder pujar als pisos alts dels seus hotels, mentre als pobres aborígens els van tancar la porta als nassos, fins i tot quan les onades del tsunami avançaven pel carrer.

Evidentment, la mala consciència no és sinó la prova de la nostra gran hipocresia. I del fet que la crisi de refugiats que viu Europa aquest final d’estiu no és l’única ni la primera vergonya que hem de passar per ser del primer món.


(1) Aconsello la lectura del llibre “Muerte de un presidente”, de l’historiador americà William Manchester. Narra l’assassinat de Kennedy, donant per bona la versió oficial, però ofereix un relat poc conegut sobre el pànic nacional que el magnicidi va provocar. En vam parlar aquí i aquí.

(2) Tot això per no oblidar quelcom que en la meva època a la Facultat de Periodisme de Bellaterra (ha plogut molt) en deien “teoria del mort quilomètric”. És a dir, a Barcelona és més notícia un mort al Passeig de Gràcia que mil morts a la Xina. I sí, quan ens toca prop, ens dol més.

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1275
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR