e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

20 de Març de 2013

Si han llegit alguna vegada el que escric, espero que s’hagin adonat que intento raonar el que hi dic. Que faig servir el cap per a alguna cosa més que per lluir pèl i portar barret, fins i tot quan, per no parlar amb el fetge, mantinc opinions que sé que no són ni populars ni simpàtiques. Però avui no vull parlar amb el cap. Avui el que diré serà dit amb les vísceres. I em sembla fantàstic, perquè quan passen coses que causen tanta repugnància com la que els explicaré, penso que no ens l’hem d’agafar amb paper de fumar. Segurament em quedaré curt...

I ara, després d’aquesta bonica introducció, anem al mal de panxa que porto a sobre. Venia cap a casa amb el cotxe, amb la ràdio engegada, quan he sentit al senyor ministre d’Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, amenaçar que retallarà les partides per transplantaments a les comunitats que incompleixin el dèficit. Dec al fet de tenir moltíssima experiència com a conductor no haver-me-la clavat allà mateix, en plena Ronda Litoral. Perquè els he de dir que ha estat tal el fàstic que he sentit, que la fel m’ha pujat fins a la gola.

Podríem dir moltes coses sobre el senyor Montoro. Moltes l’inhabiliten per rebre el títol de senyor i no estic segur de mantenir en aquestes línies ni la bona educació ni el respecte pel Codi Penal. Però és que la bafarada fètida que avui ha deixat anar aquest bon senyor supera totes les presumptes gracietes que ens ve regalant, dia sí, dia no, des de fa temps. Avui, simplement, ha superat tots els límits de la vergonya i de la decència.

Sap per causalitat el senyor ministre que els transplantaments salven vides? Potser ho ignora? O potser li és igual? Permetin-me dir, en qualsevol cas, que ignorant és el qualificatiu més suau que podem aplicar-li, tot i que indecent em sembla molt més apropiat. Podrien dir-se moltes coses sobre els efectes emètics de la política quotidiana als països decoratius com el nostre. Però ja els he dit que no pensava enraonar amb el cap. No, perquè allà al cotxe, mentre lluitava perquè la fel no em sortís per la boca i per no estampar-me contra la tanca de la ronda, pensava en la meva experiència personal en això dels transplantaments. I he decidit que no podia ser neutral.

Parlo amb les vísceres, perquè quan vaig signar la donació dels òrgans de la meva dona, morta temps enrera, el que menys em podia esperar era que algun dia algú faria política d’aquestes qüestions. Parlo així perquè quan les meves  filles, encara petites, em van preguntar què passa amb el cos dels difunts, no em podia imaginar que algun dia potser els hauria d’explicar que hi ha polítics disposats a fer demagògia fins i tot amb el cos dels difunts. O amb el neguit dels que esperen una donació per salvar la pell.

Parlo així, perquè quan la meva filla gran, temps després, em va dir que estava orgullosa de la donació, i que la consolava molt pensar que s’havien salvat altres persones i que la seva mare no havia mort del tot, ja que si més no en part vivia en el cos d’altres persones, no se m’hauria passat mai pel cap que algú, per motius merament polítics, pogués ja no regatejar la salvació de vides, sinó pixar-se a la cara de la seva mare.

Parlo així perquè si jo m’he fet donant, després de la lliçó que vaig aprendre, per la via bèstia, en tres dies terribles a una UCI on la nostra no era ni de bon tros la principal desgràcia, no és perquè el títol de ministre empari un miserable.

Sé que les meves penes no importen. Tampoc pretenc tenir cap mèrit especial. Donar els òrgans era l’única opció decent i el que, sense cap mena de dubte, hauria volgut la meva dona. Tampoc ella s’hauria esperat que algú fes política de tercera regional amb l’acte suprem de generositat de donar les parts del seu cos perquè altres persones tinguessin una oportunitat de viure. No s’ho hagués esperat perquè era anglesa, d’un país on aquestes coses no passen. O si passen, es paguen amb la dimissió. O el cessament fulminant. On no hi ha ministres que somriguin com autèntiques rates després de deixar-ne anar una com la d’avui d’aquest tal Montoro, a qui no penso referir-me mai més com a senyor.

Si el tal Montoro, i el seu cap, a qui cal anomenar un tal Rajoy pel mateix principi, volen donar pel sac a Catalunya, que busquin millor causa. Que deixin en pau als que només volen salvar la vida. Que deixin en pau als que han mort fent un darrer acte d’altruïsme i magnanimitat. Si no saben què volen dir aquestes paraules, que podria ser, que ho mirin al diccionari. Jo de moment, me’n vaig a veure si acabo de treure la fel. Disculpin-me, però ja he avisat abans que en aquesta qüestió ni podia, ni volia, ni pensava, ser neutral.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
2676
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR