e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

12 d'Abril de 2013

Thatcher els tenia ben posats

Hem d’estar molt malament. O molt desesperats. O molt orfes de lideratge i de decisions. Només així s’expliquen algunes de les lloances enceses que ha rebut Margaret Tatcher, la qui fou primera ministra britànica entre 1979 i 1990. És que, escoltin, fins i tot hi ha persones que reneguen, no sense raó, del seu llegat, però que si més no li reconeixen el mèrit de la resolució.


El més fotut d’una cosa no és que sigui trista, sinó que sigui veritat. I quan veiem la colla de tòtils sense sang ni esperit que comanden Europa en aquests mateixos moments, no podem evitar pensar el mateix que alguns britànics que voten laborista: si més no, la Thatcher els tenia ben posats; o els tenia quadrats... Malament quan governants que només haguessin estat recordats, si fos el cas, per accidents de la història, són tinguts per titans de l’escena internacional...


Evidentment, no criticarem ara la resolució i la capacitat executiva d’un governant. Que és de la falta d’això del que ens queixem, més enllà del fet que faci lleig parlar malament dels morts. Fins i tot obviarem que el govern testicular no és un actiu per ell mateix. Perquè és clar, què busquem amb tanta determinació i tenacitat? Ja val prou la pena l’objectiu com perquè l’empaitem per la via bèstia?


I la veritat és que el balanç, el llegat o l’aportació de Margaret Tatcher a la política contemporània i al seu país estan bastant lluny dels ditirambes que aquests dies hem escoltat. Ningú no nega que el Regne Unit del 1979 estava en fallida tècnica. Però no era per un Estat del benestar que hagués portat el país a la ruïna, sinó pels efectes d’una dura crisi econòmica, la del petroli del 1973. Podem discutir, com podem fer-ho de l’actual crisi, si el sotrac va posar en pell viva la insostenibilitat d’un model. O si únicament passava que algunes coses ja no podien pagar-se. Per descomptat, llavors allà hi havia, com ara quí, fusta morta que calia tallar en qualsevol supòsit.


No em dol reconèixer que algunes qüestions requerien entrar-hi amb una excavadora i que era impossible resoldre-les amb guant de seda. Però fins i tot així s’hi hagués pogut entrar sense deixar al darrera un rastre de sang amb dimensions de toll. Sobretot perquè el bé del país, en nom del qual es justificava la mà dura, va mostrar-se aviat com un mer pretext. I no ho dic perquè el pretés benefici fos en realitat per a uns pocs, els de sempre, malgrat que a curt termini semblés que tothom hi sortia guanyant. No, ho dic perquè les fites assolides per Thatcher van ser mers èxits estadístics, sense connexió amb la realitat quotidiana, malgrat les aparences.


No hi ha exemple més clar d’això que el fet que un govern que va privatitzar fins i tot les oficines d’ocupació, proclamant que el mercat ho arreglava tot, tot i tot, va veure com durant el seu mandat es triplicava l’atur. Els comptes quadraven, això sí. Ningú li pot negar a Thatcher que va embridar la inflació i va millorar la cotització de la lliura esterlina. Però el preu va ser la disminució de la producció industrial i una cadena de fallides bancàries i empresarials. El col·lorari va ser la destrucció massiva de llocs de treball, causada per una política econòmica ultraliberal i monetarista, i més aviat poc per haver privatitzat l’Inem d’allí, malgrat que tot formés part de la mateixa idea.


És més, aquell “revolutum” liberal i neoconservador era profundament hipòcrita. Ja ho sabíem, però les elegies dedicades a Margaret Tatcher no ho han pogut fer més evident. La història de superació de la filla d’un petit botiguer que aconsegueix tenir estudis i acabar convertint-se en la primera dona que arriba a primera ministra, és una història molt bonica. Però hipòcrita. No falsa, però sí hipòcrita. Saben perquè? Perquè Thatcher va aconseguir pujar a l’ascensor social i anar a Oxford, on va llicenciar-se en Química, gràcies a un sistema de beques que garantia la igualtat d’oportunitats, i que ella, des del govern es va apressar a desmantellar. I si va triomfar en un ofici d’homes sent dona, no va ser per tenacitat o tossuderia, sinó gràcies al fet d’haver-se casat amb un  milionari. Ja veuen, ídol amb peus de fang, una pura façana. I la volem posar en un pedestal.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1635
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR