e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

11 de Desembre de 2015

 

Servidor no pot tenir més clara la relació entre diabetis i obesitat. Sóc diabètic de tipus 2, però tot va ser solucionar el meu sobrepes, amb una dieta amb la qual vaig perdre més de 30 quilos, perquè el cos se’m posés a lloc i no necessités antidiabètics orals. I que duri.

També sóc conscient que no sempre resulta fàcil incloure diferents idees o conceptes en un únic missatge. Però em sembla que enguany a La Marató de TV3 se li han escapat una mica les coses de les mans. Això de dir que la meitat de les persones que tenen diabetis i obesitat no ho saben...

En fi, que no sàpiguen que tenen diabetis és perfectament possible. Aquest és un dels grans problemes de la diabetis, sobretot de la de tipus 2. A mi em va passar. Ara que la gent no sàpigue que té obesitat... No ens passem de frenada...

Ah, el to dramàtic, més tètric que tràgic, de l’espot de La Marató també em sembla una mica fora de lloc. La diabetis és una malaltia, sí. Per a tota la vida, efectivament. I amb possibles complicacions greus. En el millor dels casos, pot ser molt molesta. Però que això sigui així no vol dir que un no pugui viure amb normalitat i portar raonablement bé els inconvenients.

Tanmateix, la diabetis du un cert estigma a sobre. Ja no és la “llàstima” (sé de què parlo) que desperta de vegades. Ja no és la incomprensió, inclosa la d’alguns professionals sanitaris que es deuen pensar que tens una malaltia per gust (1). És més aviat una sensació de certa discriminació, que com que resulta objectivable tot sovint potser no és tanta sensació.

Els diabètics estem exclosos de certs llocs de treball a l’Administració, perquè l’Estat ens considera invàlids a priori, donant per suposades circumstàncies que no tenen perquè passar. A la vegada, no ens considera invàlids per a cobrar una pensió, per exemple. I no és que jo vulgui cap prestació, que tinc una malaltia però no estic malalt. Ara, algú s’hauria de fer mirar aquests contrasentits.

És més, provin de contractar o renovar una assegurança de salut si són diabètics i ja ens explicaran la pel·lícula de por, no la de l'espot. I no és tant per la diabetis com per les possibles complicacions. La qüestió, tanmateix, és que és més fàcil que t’assegurin si ets soldat d’infanteria desplegat a Bagdad o a Kabul. N'hi ha per a tant? (2)

Aniríem apanyats si una campanya solidària contribuís a aquest estigma, ni que sigui amb la millor de les intencions, per la vella tàctica mèdica de fer por, o de missatges mal construïts que arriben a fregar el ridícul. Més quan la mateixa TV3 s’esforça a diari en els informatius a “normalitzar” al màxim la vida dels diabètics. D'acord, insistir-hi seria injust amb La Marató, que és una iniciativa tan lloable com modèlica en tots sentits. Però també calia dir tot això.



(1) O que et tiren a la cara, obertament, que ets diabètic pels excessos que has comés. Molt sovint, abans de preguntar-te si tens antecedents familiars i plantejar-se si, al menys en part, la teva diabetis podria ser hereditària. Això, mentre les llistes d’espera per proves vitals relacionades amb les complicacions, són d’escàndol. Deu ser que els crònics no tenen pressa...

(2) De tant en tant sorgeixen idees lluminoses com la d’aquella aerolínia de baix cost que volia cobrar per anar al lavabo. En ocasions els diabètics necessitem anar-hi sovint i la “penalització” econòmica, justificable segons el principi de pagar només pels serveis utilitzats, esdevé, pel simple fet d’haver-hi implicat un tema de salut, discriminatòria.

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
944
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR