11 de Juliol de 2014

Sí. Spanair és una metàfora del país que tenim, com ha escrit el director d’aquest diari. Una metàfora d’una burgesia agotada. També d’un model econòmic colonitzat per objectius polítics (malament quan ningú hi arrisca la seva butxaca) que acostumen a acabar en catàstrofe, sense ni tan sols el consol d’una presumpta rendibilitat social. I ho acabem pagant nosaltres, via rescats, via qualsevol altra fórmula, mentre els responsables directes molt rarament paguen la seva culpa: ni la pecuniària ni molt menys la penal. Maltractats des de fora, però malservits des de dins, com afirmava fa uns anys el Col·lectiu J. B. Boix.

Però la metàfora d’Spanair explica també el model territorial de país. La mateixa setmana que l’aerolínia suspenia operacions i presentava concurs de creditors, la línia de ferrocarril de la Pobla de Segur quedava reduïda a una mínima expressió per tal d’estalviar 700.000 euros. No cal que agafin la calculadora. Ja els ho dic jo perquè puguin dedicar tot el seu temps a indignar-se: era 214 vegades menys que els 150 milions de pèrdues que Spanair declarava en aquell moment, emmig de l'autoelogi dels que deien que tornarien a abocar-hi diners a carretades perquè l'operació estava justificada.

El forat s’ha anat fent gros quan s’han hagut de liquidar crèdits i avals concedits per l’Administració i diuen que frega els 500 milions d’euros (ara no hi ha elogis, sinó culpes, per suposat dels altres). Multipliquin, doncs, per si fa o no fa 3,5 el greuge... Per descomptat, l’explotació de la línia de la Pobla de Segur era ruïnosa, però sí més no tenia un ús social i representava un avantatge ambiental. I sortia bastant més barata que alguns duros a quatre pessetes. És més, encara duraria.

La simultaneïtat de tots dos episodis, malgrat els espais molt diferents que van ocupar als mitjans de comunicació, il·lustrava a la perfecció en quina mena de país vivim. Tenim capitals on es concentren els serveis i les oportunitats i més renda per càpita, inclosos enganys del rap caríssims. I un rerapaís on s’apila tot allò que molesta o fa lleig i on es pot retallar a plaer perquè són quatre gats amb poc pes electoral. En aquests casos, els enganys del rap no tenen un euro al darrera i estan destinats a enlluernar el personal i tenir-lo content i enganyat.

Un tercer episodi ocorregut poques setmanes després del pet de l’aerolínia, confirmava aquesta tesi més enllà de qualsevol dubte. Era l’exigència que el metro de Barcelona perdés una picossada prolongant el servei els dies que el Barça jugava de nit. Ja saben, el metro que paguem entre tots, també els que no viuen a Barcelona i municipis propers i no el fan servir.

I no és que la idea fos dolenta. És que sent un espectacle al qual es cobra entrada, i no barata precisament, convocat per una entitat que es gasta els milions d’euros a desenes i a centenars, fer pagar el caprici i la comoditat als contribuents, potser era una mica excessiu... El millor que se’n pot dit es que ho van deixar córrer, però temps al temps.

I ja no perquè sigui el Barça, que també, sinó perquè és a tocar de la Diagonal. Segurament fer aturar l’Euromed a les Terres de l’Ebre no seria tan car, encara que servís per poc, però ja ens entenem. I no serà que a aquella zona del país no hi hagi culers o persones que simplement volen gaudir de serveis públics amb un mínim d’equitat. És molt demanar?

Tot i admetre que les capitals han de ser mimades en alguna mesura com a locomotores dels països, un no pot evitar pensar que tenim un problema seriós de funcionament. Un problema que no sé si solucionaria la independència.